El silenci regnava a la cel·la medicalitzada del Palau de la Governadora Rhea Tiberia. Entre el brunzit suau de les màquines de monitoratge, Vektra Floria jeia immòbil en una llitera reforçada. La seva pell pàl·lida semblava translúcida sota la llum freda dels quiròfans. Electrodes i cables connectaven el seu cos fràgil a una infinitat de dispositius mèdics i sistemes de contenció tecnològica. Un implant extrany, un prototip alimentat amb diogenita, parpellejava feblement amb una llum intermitent.
A l’altra banda de la sala, un grup de metges i tècnics revisaven informes hologràfics.
-Els patrons de comportament segueixen estables. El cicle es repeteix cada sis hores amb una variabilitat mínima. Cap indici de millora cognitiva. - va dir el que semblava que dirigia l'equip
Un altre tècnic, amb instrumental mèdic va respondre - El llenguatge continua sent incoherent. Alterna entre binari, llengües oblidades i frases sense connexió lògica. La coordinació motora és erràtica, com si la seva ment no controlés el cos completament.
No podem fer gaire més. Mantinguem el protocol i informem la Governadora que l’estat de Vektra continua sense progressos significatius- Va concloure el cap de l'equip.
Els tècnics van desconnectar alguns monitors i van sortir de la sala, deixant Vektra sola sota la vigilància constant de les càmeres de seguretat.
Vektra va iniciar de nou el patró de moviments cíclics que repetia des de setmanes. Els seus llavis es movien lleument, murmurant xifres sense sentit. Llavors, sense previ avís, la llum pilot de l’implant especial es va encendre amb una tonalitat verda iridescent.
Sense canviar la seva postura ni deixar de balbucejar, el cervell de Vektra es posà en marxa. Un corrent d’informació binària travessà els seus pensaments a una velocitat inhumana. Cada connexió neuronal s’entrellaçava amb seqüències de codis impossibles d’entendre per a una ment humana convencional.
El primer intent d’accedir a la xarxa del Palau va ser detectat i rebutjat pels protocols de seguretat, però això era irrellevant. Vektra ja no era humana. El fragment de la consciència d’Anoshen fusionat en el seu ésser contemplava els sistemes de defensa humans com joguines infantils. Cada tallafoc, cada barrera cibernètica, era un simple mur de sorra davant el tsunami que ella representava.
Un nou intent. Aquesta vegada va ser més subtil. Una dècima de segon després, el sistema de càmeres es va sotmetre a la seva voluntat. Amb un simple codi injectat, les gravacions començaren a reproduir una sequència cíclica dissenyada per coincidir exactament amb el patró de comportament que havia simulat durant setmanes mentre es recuperaba del shock de rebre la consciència d'un Deu al seu cervell. Cap guàrdia, cap tècnic, cap protocol automatitzat detectaria la seva maniobra.
Quan les imatges en bucle van quedar programades, Vektra s’aixecà amb una agilitat impossible per a algú en el seu estat. La seva expressió era impassible, el seu cos es movia amb una precisió artificial. El seu implant brillava amb més intensitat mentre les seves mans s’acoblaven a una projecció d'una terminal que només odia veure ella.
Els vostres sistemes són un castell de sorra davant la tempesta... - Va pensar mentre la seva ment imaginava una consola invisible plena d'instruments que fusionaven la tecnologia humana, necrona i una altra superior.
Els seus dits es movien com espectres sobre la interfície imaginària, injectant línies de codi dissenyades per infectar els sistemes crítics del Palau. Virus latents s’escampaven, esperant ser activats quan calgués. Amb paciència i precisió quirúrgica, va desxifrar els protocols de vigilància i va començar a infectar les servoarmadures dels Segadors de la 0-Zona, així com els implants tecnològics d’alguns oficials clau. Tot era ben subtil, no podia deixar pistes que permetessin arribar a la conclusió que Anoshen seguia sent una amenaça.
Els seus ulls es van il·luminar amb una nova comprensió. El pla estava en marxa.
Amb satisfacció va pensar - L’alliberació d’Anoshen va fracassar... però hi ha altres maneres. Més subtils. Més precises. Més definitives...
En el silenci de la seva cel·la medicalitzada, Vektra es va apartar de la terminal, el seu rostre impassible, la seva ment calculant cada pas següent. Un somriure fugaç aparegué als seus llavis. Aviat, les llavors de la seva obra donaries fruit. Aviat, la presó de Diògenes V es convertiria en el bressol del renaixement d’Anoshen.
Ara calía buscar als seus aliats.