La llum vermellosa dels holomapes projectava una lluentor espectral sobre el rostre marcat del Capità Harley Inferno. Els seus ulls, envoltats per cercles foscos d’insomni etern, es movien lentament d’un sector a l’altre de Diògenes V. Cadascun dels punts brillants, un focus de corrupció latent. Cada línia, una ruta potencial cap a la ruïna.
L’olor metàl·lica del recinte —barreja de cautxú cremat, encens sagrat i lubricant de servoarmes— impregnava la Sala de Batalla de la base dels Genets Fantasma. Harley no era només un comandant... era un sentinella contra la condemna. I ara, més que mai, necessitava comprendre quin indret del planeta els adoradors del Caos triarien per obrir un portal demoníac.
Llavors, com una serp silenciosa, la veu tornà a xiuxiuejar-li dins el crani.
«Harley Inferno... allibera’m.»
No hi havia so. Només una presència. Una corrent psíquica glaçada, antiga i perversa, que li travessava la ment com una daga de vidre.
«Jo, Anoshen, et dono una oferta. El coneixement per exterminar els heretges. El camí per trencar la maledicció que t'encadena a tu i als teus germans espectrals. Posa fi al vostre calvari, Harley. Només obre'm el pas.»
El capità va alçar el cap lentament, mirant un punt buit del mapa. El seu rostre no tremolava. El to de la seva veu fou ferm, però carregat de gelada ironia.
—Quines garanties? Quins recursos? Em promets salvació sense donar-me cap clau. Tens agents? Tens màquines? Donam servidors, esquemes, poders concrets. I potser ho consideraré.
Silenci.
«No necessites garanties. Només fe. Tindràs el que necessitis quan em deixis lliure. El teu nom serà temut entre els immortals, Harley Inferno. Sigues el meu ull en la foscor.»
El capità va tancar els ulls. I en aquell instant de silenci, va entendre.
Ell coneixia la desesperació. L'havia sentit cremar-li la carn i l’ànima, condemnat a vagar entre la vida i la mort. Sabia com pensaria un ésser desesperat. Però Anoshen no ho era. No li oferia cap motiu per acceptar. Per què?
Perquè tenia un altre pla.
Una altra carta amagada.
Una trampa.
I en aquell moment, entre les boires de la memòria, el nom esclatà dins la seva ment com una campana d’alarma:
Vektra Floria Grifols.
Encara no l’havien localitzat. Ella havia estat la directora del complex Volk-1s. Ella devia saber com contenir —o alliberar— un C’tan. Ella era la clau.
Harley va somriure. Un somriure cruel. Desafiant.
—Has fracassat. —va dir en veu baixa, sense dissimular el menyspreu.
«Com?» —xiuxiuejà la veu, ara més feble.
—Creies que em tenies. Però només has revelat que tens por.
Anoshen no va respondre. El murmuri es retirà com la marea, bruscament, deixant enrere un silenci tens i carregat.
Harley tornà la mirada als mapes. El seu puny es tancà lentament.
Havia de trobar Vektra.
Potser... potser si ho feia, la veu desapareixeria per sempre.
Per primera vegada en dies, el Capità dels Genets Fantasma somrigué... i aquell somriure feia tremolar els espectres.