Les boires tòxiques flotaven entre els pilars de necronita trencada. El Batalló 104 Mont’ka, silenciós com l’ombra d’un caçador, avançava pel flanc dret mentre desplegava drones de reconeixement. Davant seu, les formes metàl·liques dels Portae Averni emergien amb el seu pas lent però inexorable.
—Contacte visual! Flanc dret i centre! —xiuxiuejà el Shas’ui a través del canal tàctic—. Els objectius estan en posició. Criptecnòleg detectat. És Abraxas. Prioritat alfa.
—Confirmo posició d’Abraxas. Acusat a 143 metres. Punt de mira fixat. —respongué el tirador Kor’vre T’elmon, amb la veu freda com la gelada que cobria el terra.
Els Tau van obrir foc amb una precisió letal. L'energia blava va travessar l’aire amb zumbits secs, i el cos metàl·lic d’Abraxas va caure enmig d’un esclat d’espurnes. Dues figures més —immortals guardians— van caure amb ell, reduïts a ferralla lluminosa.
—Impactes confirmats! El flanc dret és nostre! Centre netejat! —va exclamar H’anvash, el recluta més jove, amb veu carregada d’adrenalina.
—Avançament permès. Recuperació d’objectius secundaris autoritzada. Manteniu posicions i... —començà a dir el Shas’ui, però una veu metàl·lica va interrompre l’ordre amb un brunzit glaçant.
—VOSALTRES... NO HEU ENTÈS LA MORT. —Abraxas s’havia aixecat. Les seves òrbites brillaven amb llum verda espectral mentre el seu cos es reconstruïa lentament amb xasquits de metall viu.
—Neutralitzeu a Abraxas! Abans que el seu cos metàl·lic regeneri! —bramà el Shas’ui, amb una urgència estranya en un comandant T’au.
Kor’vre T’elmon va apuntar de nou, el seu visor seguint amb precisió quirúrgica el cap del necró regenerant-se...
—Tret. Lliurat.
Però en l’instant final, el vent canvià. Una fracció de pols a l’aire desvià el raig. El tret va impactar contra una columna, fent-la esclatar en runes il·luminades.
—Tir desviat. Reajusto... —va començar a dir Kor’vre.
—Deixa-m’ho a mi! —cridà H’anvash, i amb un tret net, directe i sense tremolor, colpejà el centre del tòrax d’Abraxas. L’antic criptecnòleg va caure una altra vegada, silenciós, inactiu.
Però el moment d’èxit es va esvair ràpidament. Una línia d’immortals es tornava a aixecar darrere d’ell, com un ritual mecànic. I, des del rerefons, petites esferes amb tentacles —els plasmacites— reptaven discretament cap als objectius d’intel·ligència.
—Estan rodejant! Plasmacites en moviment! Volen saquejar els punts clau! —avisà H’anvash.
Els necrons avançaven. Sense pressa. Sense por. Cada tret T’au abatia un... i cada cadàver es tornava a alçar.
—No és possible... no cauen... no moren! —murmurà el recluta mentre veia com els seus companys eren abatut un rere l’altre: Kor’vre T’elmon, colpejat per un raig de gauss; Shas’ui, travessat per una fulla d’energia silenciosa.
Al final, sol, H’anvash va fer l’únic que podia fer.
Amb el fusell ajustat i el cor glaçat, H’anvash abandonà les ruïnes, perseguit pel murmuri mecànic de les màquines eternes.