La Voluntat de l'Emperador
La foscor iridescent del campament improvisat a les runes de Diògenes V (o Nometern, com l’anomenaven els necrons) bategava amb la llum espectral de les armadures condemnades. L’aire estava carregat d’un murmuri eteri, com si les ànimes dels caiguts s’hi arrosseguessin, lligades per la maledicció de la Legió dels Condemnats.
Harley Inferno, el Capità Bibliotecari, creuava els braços sobre el seu pit ossificat mentre observava Ioannes Blazius, sergent dels Genets Fantasma. Les flames immaterials que dansaven per la seva armadura es reflectien en els ulls de l’altre marine, il·luminant-los amb un caliu febril.
—Per què creus que no hauríem de destruir aquest món, Ioannes? —va preguntar Harley, la seva veu ressonant amb una autoritat inquietant.
Blazius va trigar a respondre, buscant les paraules correctes.
—Si el fragment de C'tan que va tancar l'Emperador al Laberint de les Profunditats de Mart va inspirar la creació del Mechanicum, un C'tan complet podria transformar Diògenes V en el que la humanitat necessita per acabar amb la guerra.
Va callar un instant, abans d’afegir amb una veu més baixa:
—Potser fins i tot una cura per a l'Emperador...
Harley Inferno el va escrutar amb els seus ulls ardents, un somriure espectral deformant-li les faccions.
—I també esperes que potser inspiri un remei per a nosaltres, oi?
Blazius va abaixar la mirada, avergonyit.
—Sí...
Però Harley no el va censurar.
—Mantenir l’esperança és el que va salvar la humanitat durant l'Assedi de Terra, Ioannes. No t'avergonyeixis.
Les flames que envoltaven el bibliotecari van tremolar, com si s’agitessin amb un pensament incòmode.
—Però és molt perillós. —Va fer una pausa, el seu rostre convertint-se en una ombra entre les brases de la seva pròpia essència. —Algú podria intentar controlar Anoshen.
Blazius va aixecar la mirada amb determinació.
—Llavors hem de fer que sigui impossible.
Harley va assentir lentament, rumiant aquella conclusió.
—És possible, però ens posarà en contra la resta de les forces de l’Imperi. Necessitarem diogenita per segellar les escletxes de l'Esfera, destruir la necròpolis per impedir l’accés al dispositiu de contenció i esborrar tots els registres de la seva ubicació.
Va fer una pausa i va mirar Blazius amb intensitat.
—Res d’això agradarà a la governadora Tiberia ni a l’inquisidor Soulripper.
Blazius va alçar el cap i va declarar lacònicament:
—És la Voluntat de l'Emperador.
Harley Inferno va somriure, les flames de la seva armadura ballant més altes per un instant.
—És la Voluntat de l'Emperador.
El Somriure de la Bogeria
Els barracons dels Tempestus Aquilons Recios estaven sumits en un silenci tens quan la porta es va obrir de cop, fent tremolar les parets metàl·liques. L’Inquisidor Eymerich Soulripper va entrar com una tempesta, la seva túnica negra onejant darrere seu, els seus ulls injectats en sang cremant amb una fúria desfermada.
—Maledicció! Maleïda sigui la Governadora Tiberia i la seva arrogància! Maleïts siguin els Segadors de la 0-Zona per la seva insubordinació! I maleïda sigui aquesta Legió de condemnats que es creuen més espectres que soldats! —bramà, colpejant una taula amb tanta força que va esquerdar la fusta.
El sergent Johnny Rico, dret com una estàtua, no gosava moure un sol múscul. Havia vist homes en combat, havia vist monstres abominables i criatures de malson, però l’Inquisidor Soulripper era una cosa diferent. Una criatura de pura obsessió.
—No em donen informació! —continuà Eymerich, amb el rostre contret per la ràbia—. I la Governadora... Ha aconseguit alliberar-se del meu control! Com he pogut permetre-ho? Ella i la seva ambició patètica de convertir aquest forat de merda en un nou Mart!
Rico es va aclarir la gola i, en un intent de calmar la tensió, va recitar una salmòdia imperial amb veu greu i controlada:
—"L'Emperador és la llum, l'Emperador és el camí. On els traïdors conspiren, la seva ira s’hi abatrà."
Eymerich no semblava ni escoltar-lo. Els seus pensaments s’arremolinaven en veu alta, com una ment febril parlant amb ella mateixa.
—Ho pagaran. És clar que ho pagaran. Quan controli el C'tan, tots ells seran declarats heretges!
Va fer una pausa, la seva mirada ombrívola fixant-se en un punt invisible. Però li calia informació. Alguna peça que encara li faltava per completar el seu pla.
El sergent Rico, cautelós, va parlar:
—Inquisidor, he estat repassant els informes d'intel·ligència. Després del combat entre els Genets Fantasma i els Kroot, es va encendre una senyal feble, gairebé imperceptible.
Eymerich va girar-se cap a ell bruscament.
—Què estàs insinuant, sergent?
—Crec que els Kroot van implantar als Astartes algun tipus de localitzador. Si aconseguim trobar-los, potser podrem esbrinar la seva ubicació i... alguna cosa més sobre el C'tan.
El canvi en el rostre d’Eymerich fou sobtat, gairebé inhumà. De la fúria pura passà a una eufòria desmesurada. Els seus llavis es contorsionaren en un somriure malaltís, i esclatà en una riallada de dement.
—Hahahaha! Brillant, sergent! Brillant! —exclamà, apropant-se i colpejant Rico a l’espatlla amb una força que no sabia si era un gest d’afalac o un avís.
Els seus ulls brillaven d’ambició.
—Detectar els Genets és detectar Anoshen! Aquesta és la clau! Necessito aquells dispositius Kroot immediatament!
Es va girar de sobte, el seu abric girant amb ell com un espectre.
—Rico, troba els Kroot i aniquila’ls. No vull cap supervivència, ni rastre del seu treball!
Sense esperar resposta, marxà tal com havia arribat, amb la túnica flotant darrere seu com un estendard de mort.
Rico va quedar-se en silenci, observant com l’Inquisidor s’allunyava pel passadís fosc. Un calfred li va recórrer l’espinada.
No era la missió el que el feia tremolar.
Era la idea que un home com Eymerich Soulripper aconseguís encara més poder del que ja tenia.
El Jurament d’Abraxas
L’eco metàl·lic dels passos de Pupil ressonava pels passadissos del sepulcre necró mentre s’acostava al seu líder. Abraxas, el mestre dels Portae Averni, estava dret al centre d’una càmera il·luminada per la llum espectral de circuits de necrontir gravats a les parets. El seu cos esvelt i esglaonador brillava amb una lluïssor verdosa, i els seus ulls freds observaven una representació hologràfica de Nometern, projectada a l’aire amb precisió matemàtica.
—Senyor Abraxas, —va començar Pupil amb la seva veu monòtona, polida per eons de servitud—, estic aquí per informar-vos dels protocols per a la reunió amb Horemheb.
—Segueix. —La veu d’Abraxas era una ordre tallant, com una fulla d’hyperfase esquinçant la matèria.
Pupil va fer una lleu inclinació i va desplegar un seguit d’hologrames auxiliars. Les imatges mostraven Horemheb, els seus seguidors i la càmera on es realitzaria la reunió.
—Seguint les normes establertes pels Codis de Supremacia Necrontir, en presència d’un Faeron, és protocol·làriament necessari que el vostre exoesquelet adopti una posició d’inferioritat davant seu.
Abraxas va parpellejar lentament.
—Explica’t.
—Heu d’agenollar-vos, senyor.
El silenci que va seguir va ser pesat, dens, com si l’univers s’hagués aturat un instant.
I després, una explosió de fúria.
—Què?! —bramà Abraxas, fent que les estructures metàl·liques vibréssin amb l’ona expansiva del seu descontent. Els servitors necrons que s’ocupaven de la sala es van apartar instintivament, com si poguessin sentir por—. Agenollar-me? Jo? Davant d’aquell cadàver recobert d’or i mentides? De cap manera!
Els seus punys es van tancar amb força, els circuits del seu cos van brillar amb una intensitat amenaçadora.
—No trairé la meva dinastia amb aquesta humiliació! No sóc un gos que es retorça als peus d’un altre.
Pupil es va quedar quiet, impertorbable, tot i que la seva ment analítica ja estava recalculant possibles conseqüències.
—Senyor, sense aquesta aliança, la nostra posició a Nometern es debilitarà. Les estadístiques indiquen que...
—Oblida’t de les estadístiques! —Abraxas va fer un gest brusc amb la mà, dissipant els hologrames projectats—. No necessitem pactar amb un cadàver que només viu de la seva glòria passada. No vull aliances, Pupil.
Els seus ulls, dues fonts de llum esmaragda, es van fixar en el seu aprentecnòleg amb una decisió implacable.
—Atacarem.
Pupil va fer un breu moviment de cap.
—Entenc que voleu dir que...
—Acabarem amb Horemheb i els Exiliats de Yth. —El to d’Abraxas era letal, final—. Quan hagi caigut, quan les seves forces estiguin reduïdes a pols, tots els necrons de Nometern no tindran cap altra opció que seguir-me a mi.
Pupil es va mantenir impassible, però la seva ment va processar la informació a una velocitat vertiginosa.
—El Rei Silent no ho aprovarà.
Abraxas va somriure. Un gest cruel, predador.
—Quan el Rei Silent s’assabenti... ja serà massa tard.
Va fer un pas cap a Pupil, la seva veu convertida en un xiuxiueig que semblava un càntic funerari.
—És millor demanar perdó que permís. Quan hagi destruït l'atmòsfera de Nometern i eliminat a tots els humans el Rei Silent em perdonarà.
Un Pacte Sobre Cendres
La cambra de comandament dels Exiliats de Yth es trobava enmig d’una tempesta de llum verdosa, amb desenes de projectors hologràfics il·luminant els plànols de batalla i la cartografia detallada de Nometern. Al centre de la sala, Chogror manipulava dades amb una precisió meticulosa, mentre la seva veu sintetitzada ressonava en el silenci espectral.
—Amb aquesta aliança, senyor, els nostres números augmentaran considerablement. —Els seus dits metàl·lics es movien a gran velocitat mentre activava imatges projectades de guerrers necrons, cada unitat classificada i etiquetada amb eficàcia clínica—. Els Portae Averni ens aportaran no només tropes suplementàries, sinó també nous canopteks per a tasques de reconeixement i més criptecnòlegs per als protocols de restauració. Amb ells podrem portar a terme el seu pla: destruir l'atmòsfera de Nometern i eliminar a les races inferiors.
Horemheb, dret al fons de la cambra, el va interrompre amb un gest sec de la mà.
—Calla.
Chogror va detenir-se immediatament, tot i que les dades seguien flotant a l’aire com una constel·lació d’estratègies.
—El dispositiu de seguretat? —preguntà Horemheb, la seva veu monòtona però carregada d’una tensió latent.
Chogror va trigar una fracció de segon a processar la pregunta.
—No n’hi ha, senyor.
Horemheb va girar lentament el cap cap a ell. Les seves òrbites lluminoses es van clavar en l’aprentecnòleg com si la mateixa eternitat el jutgés.
—No n’hi ha? —repetí, deixant que la pregunta es glacés a l’aire.
—Abraxas és un aliat.
Un silenci sepulcral va envair la cambra.
La rialla d’Horemheb no era un so de diversió, sinó una maledicció esmicolada en la forma de paraules.
—Abraxas em trairà a la mínima ocasió. —Va avançar cap a Chogror, deixant una estela d’energia crepitant darrere seu—. I si té l’oportunitat de fer-ho des del primer instant, així ho farà.
Chogror va inclinar lleugerament el cap, processant la informació, i després assentí.
—He analitzat les probabilitats... —va admetre— i reconec que són nombroses.
Va fer una breu pausa.
—Demanaré disculpes, senyor.
Horemheb va mantenir la mirada fixa en ell per un moment llarg, com si volgués perforar les seves subrutines i veure si hi havia alguna cosa més que dades fredes a la seva ànima metàl·lica.
—Disculpes acceptades. —La seva veu es va suavitzar lleugerament, però el seu to no va perdre la seva amenaça latent—. Ara digues-me, Chogror... On creus que podem posicionar l’Omnicida perquè tingui a Abraxas com a blanc perfecte?
Chogror va tornar la mirada cap als hologrames de la futura trobada.
I va començar a calcular.
Les Ombres Sobre Diògenes
La sala de governació de Diògenes Primaris estava il·luminada per les projeccions estratègiques i la llum de les làmpades daurades. Rhea Tiberia, elegant i imponent, es recolzava amb falsa desimboltura en el respatller del seu seient de governadora, observant amb un mig somriure al sergent Hug, de l'Esquadra Kesse dels Segadors de la 0-Zona.
—Sergent, aquesta vegada prefereix tractar els assumptes dalt o als soterranis, com l’última vegada? —va preguntar amb un to de burla continguda.
Hug no va immutar-se. La seva armadura, encara amb marques del combat recent, projectava la mateixa presència ferma i inexorable que ell mateix.
—Aquí mateix està bé, governadora.
Tiberia va somriure i va assenyalar amb un gest elegant perquè prengués lloc.
—Felicito els Segadors de la 0-Zona per la seva gesta. Recobrar les vostres glàndules progenoides no és poca cosa.
Hug va assentir, les seves faccions esculpides en ferro.
—Era una qüestió d’honor. I la lleialtat del nostre capítol és seva, independentment dels esdeveniments.
Rhea va recolzar el colze sobre el braç del seu seient i va fregar-se el mentó, contemplant-lo amb una expressió enigmàtica.
—Així ho espero. Perquè el que vindrà ara no serà fàcil.
Hug es va mantenir en silenci, escoltant amb atenció.
—L’inspecció al cos de Vektra ha revelat un detall inquietant. —La seva veu es va tornar més greu, carregada de gravetat—. Ja no és ella mateixa. Hi ha... alguna cosa més a la seva consciència.
Hug no va reaccionar immediatament, però els seus punys es van estrènyer lleument sobre els genolls blindats.
—Sospita del C'tan.
—No és una sospita, sergent. És l’única conclusió lògica. —Va fer una pausa, donant-li temps a processar-ho—. I això significa que ja no podem extreure més diogenita. La que encara posseïm ha multiplicat el seu valor fins a límits inimaginables.
Va mirar a Hug directament als ulls.
—Ara mateix, tenim el nostre cul assegut sobre el major tresor de la galàxia.
Es va recostar al seient, deixant que el pes de les seves paraules omplís la sala.
—I això només pot significar una cosa: problemes.
Hug va assentir, sense cap rastre de sorpresa.
—Ens prepararem per defensar Diògenes Primaris.
—Sense confiar en ningú. —Tiberia va aixecar una cella—. Això inclou Soulripper, els marines errants i qualsevol altra força imperial que posi un peu en aquesta lluna.
Hug va colpejar el puny contra el pit en senyal d’afirmació.
—El meu capítol estarà preparat. Som veterans del setge del sector B-1714.
Rhea va somriure amb una barreja de respecte i cautela.
—Ho sé, sergent. Va ser un setge gloriós... —El seu to es va tornar més sec— però va acabar en derrota.
Va inclinar-se cap endavant, els seus ulls brillant amb determinació.
—Aquest cop, esperem que el resultat sigui diferent.
Simfonia per a l’Extinció
L’aire era dens i ple de perfums embriagadors: encens de mirra negra, suor de terror i l’essència metàl·lica de la sang vessada. A la gran càmera de ressonància, Sergent Obscurus, el Simfonista de l’Agonia, es trobava assegut al seu majestuós orgue demoníac. Les seves mans, guarnides amb guants de filaments sensibles al dolor, es movien amb precisió quirúrgica sobre els teclats oscil·lants. Cada nota que emergia d’aquell instrument era una fusió de so i sofriment, un crit harmònic arrencat de les víctimes connectades a les seves trompetes orgàniques.
Davant d’ell, com una joia blasfema, el Condensador d’Inmaterium vibrava amb un poder silenciós. Els seus circuits de necró polsaven amb una llum hipnòtica, i la matèria es retorçava en les seves superfícies com si la realitat mateixa patís per sostenir aquella abominació tecnològica.
"Quina meravella d’enginyeria..." pensava Obscurus, deixant que les melodies s’entrellacessin amb les seves idees.
El Condensador era una anomalia impossible, un dispositiu capaç de capturar la Disformitat mateixa i destil·lar-la lentament fins a dissipar-la. Però el seu potencial real no estava en la seva capacitat de contenció, sinó en la seva destrucció.
Si es feia esclatar enmig d’un ritual adequat, tota la seva energia acumulada es desfermaria en una única explosió de corrupció absoluta.
—Un portal de proporcions gargantuesques... —va xiuxiuejar, deixant que la seva veu es fusionés amb la música.
No seria un nou Ull del Terror, però seria una aberració prou colossal perquè la galàxia tremolés. Hi havia pocs portals demoníacs que poguessin igualar una cosa així...
I Slaanesh ho veuria.
Ho sentiria a través dels crits de plaer i patiment entrellaçats. Ho percebria en cada nota de la simfonia de destrucció. Aquest seria el seu triomf.
Un orgasme de caos pur.
Un cant d’ofrena que mostraria la seva ànsia de perfeccionisme, la seva devoció a l’excés i la bellesa en la destrucció.
I Slaanesh ho recompensaria.
Va aixecar la mirada de l’orgue. Els seus servents torturats encara ploraven i gemegaven dins els instruments que els havien engolit. Són massa pocs.
—Faré una crida als Sempre Alçats... —va murmurar amb satisfacció.
Eren ofensius, cridaners, sovint incontrolables, però la seva devoció al Caos els feia fàcilment manipulables. Sacrificar-los en un acte tan sublim valdria la pena.
Les seves mans es van tornar a moure, i una nova melodia va néixer de les entranyes de l’orgue. Era un preludi de l’èxtasi que vindria.
—Mai no hauré sentit res comparable a això...
Els seus ulls es van tancar, deixant-se endur per les notes i els crits.
La seva obra mestra estava a punt de començar.
El Crit dels Sempre Alçats
L’aire dins la càmera de guerra era irrespirable, carregat d’encens metàl·lic i de suor vella barrejada amb sang seca. Els murs vibraven amb tambors fets de pell humana, i el terra estava cobert de marques de ganivets i botes, empremtes d’un exèrcit que només vivia per la massacre.
Enmig d’aquell caos, Lord Khai es mantenia dret, una imatge de pur furor, la seva armadura de veterà imperial profanada amb símbols esquinçats de l’Aquila i segells de devoció als déus foscos. Els seus ulls brillaven amb la bogeria d’un home que ja no era home, sinó un pur recipient de la guerra.
Davant seu, Jarek Tempesta Infernal reia sense sentit, els seus ulls injectats en sang, la seva boca esquinçada per una rialla massa ampla, massa grotesca. El seu pit descobert estava ple de cicatrius que formaven patrons sense sentit, històries escrites en dolor i destrucció.
—AHAHAHAH! ENS HAS REUNIT, KHAAAAI! DIGUES, DIGUES, DIGUES, QUINA SERÀ LA NOSTRA MASSACRE D'AVUI?
Lord Khai va obrir els braços, l’armadura cruixent com si volgués esclatar.
—NO US EQUIVOQUEU, FILLS DE LA SANG! —bramà, amb veu tan forta que ressonà per la cambra—. ELS BASTARDS DE L’EMPERADOR NO SÓN ELS NOSTRES ALIATS! SÓN UNA ESCLETXA D’OPORTUNITAT, UNES ESQUERDES EN UNA MURALLA A PUNT DE CAURE!
Els Sempre Alçats van rugir, uns colpejant-se el cap contra les parets, altres grunyint i xisclant com bèsties salvatges.
Jarek va fer un pas endavant, la seva rialla convertint-se en un sotragueig rabiós.
—PERÒ SÓN ASTARTES! ASTARTES, KHAAAII! —es va girar cap a la resta d’homes, assenyalant-los amb un dit tremolós—. I NOSALTRES, NOSALTRES ODIEM ELS ASTARTES! TOTS! CADASCUN D’AQUESTS FILLS DE PROGENOIDES!
—ENS ODIEN, ENS MENYSPREEN, ENS VEUREN COM PEONS! —va escopir Khai, les seves venes marcant-se sota la pell cicatritzada—. PERO NO SOM PEONS! ENS FAREM SENYORS, I NO D'UN IMPERI MORIBUND, SINÓ D'UN REGNE DE FOC I CARN!
—OOOOOOOOH! —Jarek es va colpejar el cap amb el puny, esgarrapant-se la cara—. AIXÍ QUE ENS RECOMPENSARAN, ENS FARAN GRANS! ELS DÉUS VEURAN LA NOSTRA FORÇA, LA NOSTRA FÚRIA, I ENS HONRARAN!
—ELS DÉUS RECOMPENSEN ELS QUE PRENEN EL QUE ÉS SEU! I KHORNE... —Khai va fer una pausa, amb un somriure desencaixat, mirant els seus homes, tots tremolant d’ira i excitació— KHORNE VOL VEURE ELS BASTARDS DE SLAANESH AMB EL CAP OBERT I ELS SEUS ULLS ESCORRENT-SE COM BAVES DE GOS!
—SANG! SANG! SANG! —Jarek bategava els punys contra la seva armadura, la seva veu es fonia amb la dels altres, cada cop més forta.
Lord Khai va aixecar les mans, i amb un crit, la tempesta es va desfermar.
—SANG PER AL DÉU DE LA SAAAAANG!
Els Sempre Alçats es van llençar contra les parets, es van colpejar els uns als altres, van aixecar les armes i van rugir. L’espai es va omplir de xiscles, de tambors improvisats, de rialles dementes i de promeses de guerra.
La massacre estava a punt de començar.
El Joc dels Carnissers de Pech
La sala era petita, il·luminada per una llum blava freda que accentuava els reflexos metàl·lics dels instruments escampats per la taula de treball. A un costat, asseguts a l’ombra i mig amagats entre caixes, Pechallai Pok i Gunstkors Dou observaven amb ulls astuts el científic T’au, que gesticulava frustrat davant d’un dispositiu estrany.
—Mira, mira, ara es mossega el morro! —xiuxiuejà Pok, aguantant-se la rialla.
—I ara arrufa el front! Segur que pensa en la seva pobre mare! —afegí Dou, fent una mueca exagerada.
Els dos Kroot s’amagaren entre rialletes entretallades mentre el científic T’au estrenyia les dents i agafava el dispositiu amb més força. Era una diadema metàl·lica amb una antena parabòlica en miniatura enganxada. Un petit pilot vermell pampalluguejava sense parar, llançant reflexos intermitents sobre la cara crispada del T’au.
—Tens problemes, amic? —murmurà Pok, però només per a ell mateix.
El T’au, desconeixedor de l’espectacle que protagonitzava, ajustava amb fúria les connexions del dispositiu. Va prémer un parell de botons, va fer girar una vàlvula microscòpica i finalment...
—Maledicció! —exclamà, alçant el puny al cel. Va respirar profundament, estrenyent els punys, i després, en un atac de frustració, connectà la diadema a una màquina i començà a teclejar amb una velocitat frenètica.
Els seus ulls es movien ràpidament d’una pantalla a l’altra. El dispositiu xiulà suaument, el pilot vermell parpellejà més de pressa, i finalment, una expressió de satisfacció es dibuixà al rostre del T’au.
—Eureka! —exclamà amb entusiasme.
En aquell instant, Pok es redreçà, es despolsà la pols de les plomes i s’acostà amb pas tranquil.
—Dius ‘Eureka’, amic blau? Què hem de fer?
El T’au va parpellejar, com si tot just ara s’adonés de la presència dels dos Kroot. Encara excitat, va començar a parlar amb un to accelerat, carregat de termes científics.
—El problema és una interferència produïda per una xarxa d’emissors de fase necrons que han estat modificats per mà d’humans. Això genera una distorsió en l’ona d’amplificació que afecta la sincronia del nostre senyal de control—
Pok se’l mirà en silenci, parpellejant.
—Eh?
El científic es va aturar i va sospirar, adoptant una expressió de resignació.
—Que haureu d’anar on jo us indiqui i destruir totes les màquines que trobeu.
Dou s’aixecà de cop, amb un gran somriure de dents afilades.
—Ah! Això ho podem fer!
Pok donà un cop a Dou a l’espatlla i riu.
—Ja ho veus, amic blau! Si haguessis començat per aquí, ja fa estona que hauríem estat treballant!
El T’au no sabia si alegrar-se o preocupar-se pel fet que els Carnissers de Pech haguessin entès tan bé la seva tasca.
Silenci i Disciplina
Elsy'eir i Al'vax caminaven pels passadissos metàl·lics del campament T’au, esquivant drons de vigilància i tècnics ocupats amb els preparatius per al següent combat. L’ambient era tens, i l’olor de reparacions i sistemes de ventilació sobrecarregats omplia l’aire.
—Com ho porta la resta del batalló? —preguntà Elsy'eir amb veu continguda, mantenint el to neutre d’un oficial que volia informació, no queixes.
Al'vax, més veterà i avesat a entendre els humors de la tropa, féu una pausa abans de respondre.
—Bé, no ha sentat bé, això. Tancar companys en cel·les d’aïllament mai és ben rebut, i ja veníem d’unes derrotes dures. La moral està baixa, Shas’ui. Necessitem una victòria, i la necessitem aviat.
Elsy’eir assentí, amb el rostre impassible.
—I els nous reclutes?
—Pel que he vist, semblen eficients. Disciplinats, bons tiradors.
—Evita que facin guàrdia o exercicis amb la resta de companys. No volem que el seu esperit es contamini amb dubtes o desànim.
Al’vax el mirà de reüll. No li agradava la idea, però sabia que Elsy’eir tenia raó.
—Com vulgueu, Shas’ui.
Continuaren caminant un moment en silenci. Al’vax finalment s’aturà i es girà cap al seu superior.
—Creieu que ens en sortirem?
Elsy’eir es deturà un instant abans de respondre, fixant la mirada en un holomapa projectat a la paret. La línia del front humà estava ben defensada, però ell confiava en el pla.
—Els eteris saben el que fan. Atacarem de nou als humans i, si podem imposar-nos als Astartes que defensen les instal·lacions, la moral es recuperarà i ja no ens pararà ningú.
Al’vax tancà el puny sobre el pit en un gest de determinació.
—Això impulsarà el Bé Suprem.
Elsy’eir assentí, i tots dos continuaren endavant, mentre els drons continuaven la seva vigilància inalterable.