Les ombres de les runes del complex Volk-1s s’allargaven, com gegants adormits sota la llum esmorteïda dels focus de vigilància. Entre els corredors mig esfondrats i els cables trencats, el 104è Batalló Mont’ka es mantenia ocult, atrinxerat en un refugi improvisat dins d’una antiga sala de control destrossada. Les parets ennegrides per explosions passades feien de protecció natural contra les mirades indiscretes dels Astartes.
El Shas’ui Elsy’eir s’aixecà amb solemnitat al centre del grup. Les marques de les últimes hores de combat encara eren visibles als seus gestos tensos, però la seva postura seguia sent ferma. Els seus soldats, esgotats però atents, el van mirar en silenci mentre ell prenia la paraula.
— Encara no hem acabat. — La seva veu, calmada però ferma, es projectà per la sala. — No hem pogut completar l’objectiu. Els dispositius que hem recuperat segueixen interferits i no podem analitzar-ne el contingut.
Es va fer un silenci. Els reclutes es removien incòmodes, com si esperessin un retret per no haver complert del tot la missió. Però Elsy’eir no estava enfadat.
— Esperarem. Els Astartes estan massa centrats en els seus objectius. Quan es retirin, acabarem la feina.
El Shas’la Al’vax, el veterà de l’esquadró, assentí lleument des d’un racó de la sala. Els joves Ob’yun, Ay’var i H’anvash intercanviaren mirades abans d’afluixar una mica la tensió als músculs. No els havia renyat, només els havia recordat que la missió no havia acabat.
— Mantingueu posicions i reposeu forces. — va concloure Elsy’eir.
Mentre la majoria dels rastrejadors es relaxaven lleugerament, netejant armes o compartint provisions, Elsy’eir es va quedar observant els nous reclutes. El granader Ob’yun, que havia demostrat un gran coratge durant l’enfrontament, mantenia la mirada fixa en la seva granada de dispersió com si estigués revivint cada llançament. El controlador de drons, Ay’var, revisava meticulosament els circuits dels seus petits aliats mecànics, buscant qualsevol avaria. I el franctirador, H’anvash, netejava el seu rifle de llarga distància amb una cura gairebé obsessiva.
Elsy’eir sentí una presència acostant-se i no es sorprengué quan Al’vax es posà al seu costat. Els dos veterans es retiraren uns passos, apartant-se de la resta del grup.
— Has analitzat els reclutes? — preguntà Al’vax en veu baixa.
— Són novells, però tenen potencial. Han reaccionat millor que els veterans afectats per la diogenita.
Al’vax arrufà les celles.
— I aquest és el problema. Els que portaven més temps amb nosaltres estaven… contaminats.
Elsy’eir va fer una pausa abans de respondre.
— Sí. Encara no entenem com funciona, però és evident que la diogenita altera la ment.
— El que és més preocupant… és fins a quin punt. — Al’vax abaixà la veu. — Ho hem vist amb els nostres propis ulls: aquells que havien estat més exposats començaven a actuar de manera erràtica, a desobeir ordres… Com si alguna cosa dins seu estigués xiuxiuejant-los.
Elsy’eir va estrènyer la mandíbula.
— Si aquesta substància pot alterar la ment d’un T’au… podria controlar-nos completament.
Els dos es miraren en silenci durant uns instants.
— És una amenaça pel Bé Suprem. — va afirmar Elsy’eir.
— Hem d’advertir als Etèris. — va afegir Al’vax.
Elsy’eir es girà per observar el seu esquadró. Si els líders de l’Imperi T’au sabessin que existia una substància capaç d’esclavitzar la voluntat, una substància que no feia distincions entre races…
— Una aberració d'aquest tipus els causarà una profunda pena. Els horroritzarà. — digué en veu baixa.
— I potser és el que necessiten saber. — va replicar Al’vax.
Elsy’eir assentí lentament.
— Quan acabem aquesta missió, marxarem directament a informar-los.
Els dos veterans es van quedar en silenci uns segons més, mirant els seus soldats joves. El futur del Batalló Mont’ka depenia de la seva resistència, però el futur del Bé Suprem podria dependre d’un sol missatge d’advertència.