L’aire dins de la cambra ressonava amb el xerricar metàl·lic de cadenes i el respir fatigós dels presoners. Els Sempre Alçats, guerrers de Khorne que havien desafiat els Bastards de l'Emperador, ara estaven agenollats com bèsties domesticades. El seu orgull estava esmicolat, la seva carn marcada per la batalla perduda, i la seva ira bullia sense poder esclatar.
Sobre ells, observant-los com un artista miraria un marbre encara per esculpir, es trobava el Sergent Obscurus, el Simfonista de l’Agonia. La seva armadura daurada lluïa amb el reflex de les torxes violetes que il·luminaven la sala, i els altaveus orgànics a la seva espatlla tremolaven amb cada respiració.
Va avançar lentament, gaudint de l’escena com si fos una sinfonia a punt d’esclatar en la seva màxima plenitud. Els Sempre Alçats, guerrers que només coneixien la brutalitat i la matança desenfrenada, ara eren només gossos encadenats, humiliats, sotmesos.
— Quina visió més commovedora… — musità amb delectació, les seves paraules vessant sarcasme i seducció a parts iguals. — Vosaltres, servents del Déu de la Sang, tan orgullosos, tan impetuosos, i ara mireu-vos. Engabiats com animals. Oh, no patiu... Jo us educaré.
Lord Khai, Flagel Etern, el líder caigut dels Sempre Alçats, alçà la mirada plena d’odi. La seva mandíbula es tensava, i les seves mans crispades tremolaven contra el terra metàl·lic.
— Mata’ns d’una vegada, degenerat. No serem les teves joguines! — escopí amb fúria, intentant trencar les seves cadenes amb una força desesperada.
Obscurus somrigué.
— Matar-vos? Oh, Lord Khai, no em subestimis tant. La vostra mort només tindria valor si fos una melodia exquisida, un clímax en una obra d’art que encara no està acabada.
Es girà cap a un dels seus servidors, un mortal corromput per Slaanesh, vestit amb teles translúcides i joies metàl·liques. Aquest portava una safata amb diversos collars d’obsidiana, ornats amb runes vives que bategaven amb un poder obscur.
— Poseu-los. Comenceu pel líder.
El servent es mové amb gràcia fins a Lord Khai i li ajustà el collar al coll. La runa s’il·luminà instantàniament, vibrant amb una energia malsana. Els Sempre Alçats es remogueren, intentant resistir, però les cadenes i la seva debilitat els condemnaven.
Obscurus posà una mà sobre el collar de Khai i tancà els ulls.
— Ara… escolta la meva voluntat.
Un calfred recorregué l’espinada de Lord Khai. De sobte, un plaer insuportable esclatà al seu cervell, una onada d’èxtasi tan pura i intensa que el seu cos es va contreure violentament. Va intentar resistir, però mai havia sentit res semblant. Khorne no li havia donat mai una sensació així.
I després… el dolor.
Com una llampada de foc daemònic, una tortura telepàtica es clavà en cada fibra del seu cos. El plaer es va convertir en un turment inaguantable, una agonia que transcendia el físic, un turment que va perforar el seu orgull com una espasa roent. Udolà.
Un bram que va ressonar per tota la cambra. Un crit de pur sofriment.
Els altres Ungits es van estremir. Alguns intentaren resistir, però veure el seu líder així, trencat, els va colpejar com un martell. Un a un, els guerrers de Khorne es van agenollar, doblegats per la força del Simfonista de l’Agonia.
Obscurus deixà anar un sospir de plaer i va retirar la seva influència del collar. De cop, Lord Khai va caure de genolls, respirant amb dificultat, el cos suat i tremolant.
— Veus? Ja comences a aprendre. — murmurà Obscurus amb dolçor.
Els Bastards de l’Emperador observaven la escena amb delit, les seves veus xiuxiuejant entre elles, algunes amb rialles perverses.
— I ara, la recompensa.
Amb un gest suau, el poder del collar s’invertí. Els Sempre Alçats sentiren una escalfor deliciosa recórrer els seus cossos, una cascada de sensacions que mai havien experimentat. La seva ment, educada només per la guerra i la ira, no podia comprendre aquell plaer diví, aquell regal que Khorne mai els havia ofert.
— Oh, sé que us resistiu… però ho heu sentit, no és així? — Obscurus riu per sota el nas. — Aquesta és la diferència entre el vostre déu cec i el meu. Ell només us castiga, jo us dono plaer i dolor per igual. Castigaré quan trenqueu el que no heu de trencar… i recompensaré quan sigueu bons gossos.
Lord Khai, encara agenollat, tremolava, mirant Obscurus amb odi, però també amb una ombra de por. Què li havien fet? Què era aquella experiència?
Obscurus s’apartà, fent una última mirada a la seva nova “manada”.
— Us deixaré lliures… per ara. — la seva veu era un murmuri carregat de promeses obscures. — No m’heu de buscar. Jo us trobaré quan sigui l’hora.
Amb un gir elegant, es va allunyar cap a la sortida de la cambra, les seves botes ressonant contra el terra metàl·lic. En la seva ment, encara ressonava l’udol que Lord Khai havia emès.
— Ah… perfecte. — es digué a si mateix amb una rialla suau. — Aquest so encaixarà meravellosament al meu Orgue de l’Agonia.
Quan arribi el moment.