El despatx d’Eymerich Soulripper era un lloc de foscor i follia, il·luminat per les flames tremoloses de ciris negres i per la resplendor espectral de sigils inquisitorials incandescents. El fum d'encens amarg s’arremolinava a l’aire, i una veu monòtona ressonava, repetint una lletania sense fi.
—El fracàs és debilitat, la debilitat és manca de fe, la manca de fe és heretgia... —salmodejava l’Inquisidor amb un to pausat, com si fos una veritat immutable de l’univers.
Johnny Rico, sergent dels Tempestus Aquilons, es trobava ferm davant seu, responent amb una salutació impecable. Tot i la seva aparença de soldat impertorbable, per dins sentia l'estómac encongir-se.
De sobte, la veu d’Eymerich esclatà en un crit esquinçador.
—EL FRACÀS ÉS HERETGIA!!!
El cop de la seva mà sobre el pergamí sagrat que tenia davant feu tremolar la taula. Rico va empassar saliva, però no es va moure.
L’Inquisidor es girà cap a ell, els seus ulls enfonsats brillaven amb una llum febril.
—Saps per què t'he fet venir aquí, sergent?
—Per l’incident amb els Kroot, senyor.
—INCIDENT?! —La veu de Soulripper semblava un llamp que retrunyia per les parets de pedra. Caminà uns passos, agafant una ploma de ferro amb dits llargs i ossuts.— Els Kroot han escapat. Han aconseguit els dispositius de rastreig. I vosaltres, els gloriosos Reciós, heu fracassat.
Rico no va respondre. Sabia que no havia d’intentar justificar-se.
Soulripper s’aturà darrere seu, parlant-li a cau d’orella amb un xiuxiueig fred com la fulla d’un punyal.
—Sé què hi ha a Diògenes V. Sé quin tresor s’amaga sota la seva superfície. Sé què he de fer per reclamar-lo. Però sóc cec. Cec i envoltat d’incompetents... o de traïdors.
La paraula final ressonà com un cop de martell en l’ànima de Rico.
L’Inquisidor tornà a la seva taula i, amb un somriure maníac, girà un document cap a ell. Era un informe segellat amb la rosassa inquisitorial.
—Saps què és això, sergent?
Rico es va obligar a mirar el paper.
—Un informe, senyor.
—Un informe d’heretgia. —Soulripper el va fullejar, llegint en veu alta amb un to fingidament reflexiu.— "Falta de zel en la missió. Incompetència sospitosa. Possible contaminació ideològica."
L’Inquisidor tancà el document i el mirà fixament.
—Si els Reciós tornen a fracassar, Rico... el teu nom s’hi afegirà. I aleshores ja no seràs un sergent. Seràs un subjecte d’interrogació.
Un silenci pesat omplí l’aire.
—Marxa. Et cridaré quan et necessiti.
Rico va fer una salutació automàtica i va sortir del despatx, blanc com la cendra.
Dizzy Flores esperava a fora, recolzada contra la paret. En veure’l, la seva expressió de confiança s’esmicolà.
—Rico... —va murmurar, veient la por gravada als ulls del seu amic.
Ell no li va dir res.
Dizzy li posà una mà a l’espatlla, buscant donar-li suport. No sabia què dir. Cap paraula podia alleujar allò.
Aleshores, sense saber d'on venia aquella foscor, va dir el que mai s’hauria imaginat que diria:
—Rico, dona'm una ordre i un tret certer acabarà amb els nostres problemes.
Ell es va aturar en sec i la mirà. Dizzy es preparava per una reprimenda, per un “no diguis estupideses”.
Però Rico no va dir res.
Va apartar la mirada i es va allunyar.
Dizzy es va quedar allà, el cor glaçat.
"No ha dit que no..."