Les noves estances de Horemheb dins les profunditats de la tomba-dinastia de Nometern eren austeres, sense els ornaments que un faeron legítim hauria tingut. Envoltades per mecanismes de flux temporal, projectors hologràfics mostraven esquemes de probabilitat, i geroglifs quàntics resplendien a les parets, indicant càlculs impossibles de seguir per una ment orgànica.
Les portes es van obrir amb un lleu brunzit, i Chogror, l’aprentecnòleg, va entrar amb pas decidit. La seva estructura metàl·lica reflectia els tons freds de les llums espectrals de la cambra, i els seus òptics brillaven amb una intensitat carregada d’indignació.
—Abraxas seu al seu tron, Horemheb. — Va dir, la seva veu distorsionada per l'eco metàl·lic de la seva gola sintètica. — Però no ets tu. Abraxas ja hi és, i no té la condició necessària.
Horemheb no es va girar immediatament. Contemplava els patrons de flux cronomàntic davant seu, observant com les línies del temps s’entrellaçaven en possibilitats cada cop més restringides. Només quan va parlar, la seva veu va trencar el silenci amb la fredor calculada d’un ser que havia vist eons passar com un observador implacable.
—El temps no juga al nostre favor, Chogror. He calculat totes les variacions possibles dins dels vectors temporals accessibles. No hi ha cap escenari viable on una rebel·lió tingui èxit en aquest moment.
Chogror va fer una pausa, analitzant les paraules del seu superior.
—Llavors acceptarem el destí? Deixarem que un usurpador regni mentre tu, el legítim hereu de la línia, observes com l’herència de Nometern és deformada per la seva arrogància?
Horemheb es va girar finalment. Els seus ulls il·luminats d’energia immaterial van travessar Chogror amb una mirada incommovible.
—Què ha portat l’enfrontament dinàstic a Nometern, Chogror? Ruïna. Fa mil·lennis que ens dividim, que ens consumim en lluites internes, i mentre nosaltres discutim sobre qui ha de seure en un tron, el nostre veritable deure es debilita.
Els jeroglífics a les parets van canviar, revelant imatges d’un sol negre, d’una figura amb una corona d’espines d’energia. El presoner. L’ombra de Nometern.
—Anoshen segueix pres. I això és l’únic que importa. Només gràcies als Genets Fantasma no ha estat alliberat. Si hagués escapat… el que Abraxas faci amb el tron seria irrellevant, perquè no hi hauria res per governar.
Chogror es va quedar en silenci. No per manca d’arguments, sinó perquè processava les paraules del seu mestre. L’odi a Abraxas es refredava davant d’una veritat més gran.
—Així doncs, ens sotmetrem? Ens agenollarem?
Horemheb va fer un pas endavant, posant la seva mà de metall sobre l’espatlla de Chogror.
—Ens adaptarem. Si per mantenir el nostre deure hem d’agenollar-nos, ho farem. El temps és pacient. Nosaltres som pacients.
Chogror va inclinar lleument el cap, assimilant la lògica d’aquelles paraules.
—Prepararé les accions necessàries per complir amb la teva voluntat, Horemheb.
—Fes-ho.
Sense més cerimònies, Chogror es va retirar en silenci, desapareixent pel passadís de llum verdosa. Horemheb es va quedar sol, contemplant de nou les projeccions de flux temporal. Entre aquelles dades infinites, hi havia un futur on tot canviaria. Només havia d’esperar.