Les Galeries de l’Abisme Eònic vibraven amb el ressò d’explosions i trets d’energia. L’arquitectura minera imperial es barrejada amb les formes impossibles dels monòlits necrons, la llum espectral d’inscripcions alienígenes il·luminant figures furtives en moviment. L’aire era dens, carregat amb pólvora i ozó, i l’ombra de la Porta Dolmen titil·lava de manera irregular en la foscor, com si estigués viva.
A cada costat, dos comandos lluitaven per reclamar el control d’aquella relíquia tecnològica.
—Podrem recuperar-lo, mestre? —preguntà Pupil, l’aprentecnòleg, mentre calibrava una mina en un dels estrets passadissos.
—El temps és maleable, però la incompetència no. —Abraxas dirigí la seva mirada a Necrobacter, el seu omnicida—. Si els deixem avançar, la nostra persistència es convertirà en obsolescència.
Necrobacter no contestà amb paraules, només recarregà el seu desintegrador i es col·locà en una posició de tir avantatjosa. L’estratègia dels necrons era senzilla: cobrir els objectius, aprofitar la seva immortalitat i assegurar-se que cada bala Kroot costés una vida.
Però els enemics coneixien el valor del sacrifici.
Lonksairt Onk, el llargavista, ajustà la mira del seu fusell i disparà. Un immortal necró, estàtic darrere un pilar, va caure amb una espurna d’energia, només per tornar-se a posar dempeus instants després.
—No podem perdre temps amb aquests morts tossuts. —va escopir Gunstkors Dou, el pistoler, mentre disparava diverses ràfegues contra la rereguarda necrona—. Hem de guanyar la central i plantar les balises!
—Sigui així. —Pechallai Pok es girà cap als seus guerrers—. Aixequeu els ganivets. Talleu la carn. Oblideu la por.
Els Kroot van atacar amb decisió. Un combatent avançà temeràriament cap a les escales del portal entropic, sacrificant-se per plantar una balisa i marcant la posició per a les forces de Farsight. En fer-ho, activà una mina necrona que l’esclafà contra la paret, deixant només una ombra ennegrida.
Un mastí Kroot carregà contra Pupil, l’aprentecnòleg, llançant-se sobre ell amb una salvatgia que cap programació necrona podia predir. L’aprentecnòleg va emetre un xiulet distorsionat en ser destrossat per les urpes i ullals de la bèstia, però no abans de clavar-li la seva baioneta, matant-lo també.
El tercer torn fou un ball de supervivència i estratègia.
Abraxas va estendre la seva mà sobre l’aire, manipulant el flux temporal. La carcassa de Pupil tremolà, la seva forma distorsionant-se mentre la seva programació el tornava a la vida.
—Inacceptable. —la veu d’Abraxas era un murmuri mecànic ple de desaprovació—. Els impurs alteren el nostre càlcul. L’eficiència es veu compromesa.
Necrobacter eliminà els Kroots que restaven prop del seu sector, però la batalla estava girant en contra seva. Els Kroots estaven prenent posicions clau, assegurant-se que la Porta Dolmen quedés en mans dels T’au.
Quan un altre mastí es llançà contra el despotecnòleg immortal, clavant-li les dents i esquivant la baioneta, el temps semblava alentir-se. L’ombra de la derrota es projectava sobre els necrons.
I Abraxas ho va entendre.
Els Kroots es van replegar cap al centre, protegint l’última balisa. Pechallai Pok es girà cap a la Porta Dolmen, i amb una veu baixa i cerimonial, va dir:
—La cacera ha acabat. La carn ha estat consumida. L’escapada ens espera.
Els necrons, sense reforços, havien perdut l’avantatge. Abraxas va observar el camp de batalla, les dades processant-se en la seva ment fractal. Si persistien, els Kroots els exterminarien un per un.
El cronomant es va retirar cap a l’ombra, el seu cos desmaterialitzant-se en energia maragda mentre els seus servents es dispersaven.
Necrobacter va fer un últim tret abans de desaparèixer en la foscor.
El temps dels necrons havia acabat.
I la Porta Dolmen pertanyia als Carnissers de Pech.