El resplendor espectral de les inscripcions necrones bategava feblement sobre la superfície metàl·lica del refugi subterrani. Abraxas, cronomant del comando Portae Averni, es trobava en silenci, observant les dades projectades davant seu amb una intensitat gairebé furiosa. Els seus càlculs no deixaven marge al dubte: el fracàs era innegable. Havien perdut la Porta Dolmen. Ell havia perdut la Porta Dolmen.
Un encàrrec directe del Rei Silent... fallit.
El seu bastó de cronometrit va crepitar amb energia inestable quan el va colpejar contra el terra. Els seus ulls morts, brillants d'una llum esmaragda, es van enfosquir momentàniament mentre revisava els registres de batalla. Els organismes inferiors, aquells Kroot primitius, havien gosat desafiar-los i sortir victoriosos.
Un xiuxiueig suau va interrompre els seus pensaments.
—Les dades són concloents, mestre.
Abraxas no es va girar. Coneixia prou bé la veu freda i mecànica de Pupil, el seu aprentecnòleg.
—T'ho concedeixo, Pupil, són concloents. Hem fallat. —La fúria continguda vibrava en les seves paraules.
Pupil es va acostar, projectant nous càlculs sobre una placa translúcida.
—Les nostres forces han estat minvades. Hem perdut posicions estratègiques. El domini de la dinastia sobre Nometern està en greu perill.
Abraxas va estrènyer la mandíbula.
—Res que no sàpiga ja.
—Llavors també deus saber que seguir actuant independentment és ineficaç. —Pupil va alçar el cap i va fixar els seus ulls fosforescents en el seu líder. —Les meves projeccions indiquen amb un 98,72% de probabilitat que continuar per aquest camí ens portarà a l'aniquilació o a la irrelevància.
Abraxas va girar-se lentament.
—Acaba el teu pensament.
—Hem d'unir esforços amb Horemheb i els Exiliats de Yth.
El silenci que va seguir va ser pesant. L’atmosfera vibrant de la cambra va semblar alentir-se mentre l’energia necrona oscil·lava al voltant d’Abraxas.
—No. —La seva veu era tallant com una làmina.
—La lògica ho exigeix.
—I la lògica exigeix que oblidi els ultratges que la seva dinastia va infligir a la meva? Que accepti la humiliació de doblegar-me davant d’aquell patètic cronomant exiliat?
—La lògica exigeix que recordis a qui serveixes.
Les paraules de Pupil van ressonar a la cambra. Abraxas es va quedar immòbil.
—El Rei Silent no acceptarà un altre fracàs, mestre. —Pupil va inclinar lleugerament el cap. —Sigues orgullós, sigues rancuniós, sigues el que vulguis ser... però sigues viu.
El cronomant va abaixar la mirada cap als càlculs flotants. Les xifres brillaven com un destí inexorable.
L’opció l’ofegava. Però no tenia alternativa.