La cambra necrona vibrava amb una energia opaca, espectral, il·luminada només pels sigils verdosos inscrits a les parets metàl·liques. Horemheb el Guardià de l'Esfera d’Anoshen, el cronomant exiliat, es mantenia immòbil, els seus òptics fulgurants fixos en les dades projectades davant seu. Les xifres no mentien: la derrota davant els Segadors de la 0-Zona havia estat un cop devastador.
—La pèrdua de Vektra Floria i de la consciència parcial d’Anoshen compromet seriosament la nostra missió —va declarar Chogror, el seu aprentecnòleg, mentre analitzava patrons de batalla en una interfície de llum sòlida.
Horemheb no va respondre immediatament. Les seves urpes metàl·liques es crispaven al voltant del seu bastó d’aetheric. Custodiar Anoshen havia estat un encàrrec directe del Rei Silent. I ell havia fallat.
—No ens hem de precipitar —va dir finalment, amb una calma tensa.
—Els meus càlculs indiquen que no tenim alternativa —va replicar Chogror, processant informació a una velocitat fulgurant. —Si continuem operant en solitari, només retardarem l’inevitable. Nometern ja no és un domini sota control necró. Els nostres moviments independents són massa febles.
Horemheb va emetre un xiuxiueig metàl·lic, equivalent a un esbufec de menyspreu.
—Suggereixes que ens sotmetem a Abraxas?
—No a ell, sinó a la lògica —va contestar Chogror. —Els Portae Averni tenen els seus propis fracassos, però junts podem redreçar la situació. La col·laboració és l’única via per recuperar el control de la lluna.
Horemheb va callar durant un llarg moment. Abraxas. Aquell miserable. El seu orgull es resistia a acceptar-ho. Fa eons, la seva dinastia havia humiliat als ancestres d’Abraxas, i sabia que el cronomant rival encara guardava aquell menyspreu gravat a la seva memòria de silici. Si s’unia a ell, tard o d’hora la traïció seria inevitable.
—Abraxas ens trairà —va dir, amb una seguretat absoluta.
—Probablement —va admetre Chogror —però això no és rellevant. Si fracassem, no hi haurà cap venjança possible.
Horemheb va apretar amb força les seves urpes contra la taula de dades, provocant espurnes d’energia. Per un instant, la seva forma metàl·lica semblava projectar una ombra més fosca, una distorsió en el temps mateix.
Chogror es va quedar quiet, esperant la decisió del seu senyor.
Finalment, el cronomant va parlar, amb un to enverinat:
—Molt bé. Contacta amb Abraxas. Però recorda, Chogror: un cop recuperem el domini de Nometern, aquest deute es cobrarà amb ànimes necrones.
Chogror només va inclinar lleugerament el cap, processant la seva pròpia conclusió.
—Que així sigui. Però si fracassem, no serem aquí per veure-ho.
El silenci que va seguir era fred com la pròpia eternitat.