El complex necró es mantenia en silenci, trencat només pel crepitar de circuits danyats i l’eco de passos ressonant pels passadissos metàl·lics. La foscor verda de la tecnologia xenos il·luminava les parets, però allà on els T’au havien passat, només hi quedaven ruïnes.
Sergent Obscurus avançava pel recinte com un artista inspeccionant una obra d’art inacabada. La seva armadura reflectia la llum espectral, els altaveus orgànics emetien una suau melodia dissonant mentre els seus passos s’aturaven davant d’una consola destrossada. Va lliscar un dit per les restes fumants, abans de girar-se lentament cap als seus acompanyants.
Ulgruk, l’Escollit, s’agenollà immediatament. Vorandis, l’Acolit Focimpiu, observava des de darrere, amb una reverència inquieta.
—Elsy’eir, —va murmurar Obscurus amb una veu melòdica, gairebé afectuosa—. Els seus insignificants traços tecnològics són aquí... i el que jo desitjava... s’ha fos en el no-res.
Ulgruk mantenia el cap baix, el seu cos rígid sota la mirada inclement del Simfonista de l’Agonia.
—Mestre, vam assegurar el complex. Els T’au no van poder mantenir-lo... però… van actuar abans que poguéssim impedir-ho.
Obscurus va tancar els ulls un moment, assaborint les paraules amb un plaer inquietant. Després, lentament, es va ajupir davant Ulgruk.
—No vam poder impedir-ho? —va xiuxiuejar amb una dolçor perversa—. Digues-m’ho de nou, estimat Ulgruk. No vam poder impedir-ho?
Ulgruk es va estremir, sabent que res podia salvar-lo ara.
—Van destruir les consoles de comandament, mestre. Ja no podem accedir als protocols. No… no podem invocar el portal que desitjàveu.
El silenci que seguí era més aterridor que qualsevol crit. Obscurus es va posar dempeus i, amb una lentitud deliberada, va posar una mà sobre l’espatlla d’Ulgruk. Al principi, la pressió fou suau, gairebé paternal. Però llavors, una ona de pura dissonància travessà el cos d’Ulgruk, fent-li arquear l’esquena en un espasme de plaer absolut. Un goig aclaparador, incommensurable, el va submergir en un estat d’èxtasi pur.
Però de sobte, tot es va esvair.
Cap sensació. Cap dolor. Cap goig. Cap so.
Ulgruk va esbufegar, els seus ulls plens de terror. L’absència absoluta d’estímul era pitjor que qualsevol càstig.
Obscurus el contemplava amb un somriure fred.
—El teu fracàs em priva del meu somni. No podré oferir a Slaanesh el que desitjava… i per això, estimat meu, tu també has de saber què significa perdre-ho tot.
Es disposava a rematar-lo quan, de sobte, una llum va captar la seva atenció. Al fons de la sala, mig oblidat entre les restes necrones, un artefacte vibrava amb energia latent.
Un Condensador d’Inmaterium.
Obscurus va restar quiet un instant. Després, un somriure s’estengué per les seves faccions deformades. Va alliberar Ulgruk de la tortura amb un gest despreocupat, com si mai hagués tingut la intenció de matar-lo.
—Oh… oh, però això… això és preciós.
Vorandis s’apropà amb cautela.
—Mestre, què és?
Obscurus es girà cap a ell amb els ulls brillants d’emoció.
—El mitjà per a la nostra glòria. No un simple portal… sinó una porta oberta de bat a bat a les terres de Slaanesh. No només crearem un camí… transformarem aquest planeta en un paradís del plaer absolut.
Va aixecar els braços, les seves veus múltiples barrejant-se en un cor de joia profana.
—Seré recompensat com mai abans!
Ulgruk, encara tremolant pel que havia experimentat, va baixar el cap en submissió.
—He fallat en la meva missió… però si aquest artefacte us serveix, potser encara puc redimir-me, mestre.
Obscurus li va dedicar una mirada plena d’expectació.
—Oh, Ulgruk… No has fallat. No del tot. —Va passar-li una mà per la cara amb una carícia cruel—. Però recorda aquest buit… perquè si tornes a decebre’m, no et trauré d’ell.
Ulgruk va empassar saliva, sentint com el goig i l’angoixa es fonien en un sol estat indescriptible.
Obscurus es girà cap al Condensador d’Inmaterium i va començar a riure suaument. La seva melodia de venjança encara no havia acabat. No, encara no.