La Porta Dolmen s’alçava majestuosa enmig del camp de runes necrones. Els jeroglífics brillaven amb una llum espectral verdosa, l’energia latent del portal pulsant com una respiració lenta però poderosa. Els Carnissers de Pech s’havien reunit al voltant de la seva conquesta recent, vigilant els voltants amb ulls esmolats.
El Negociamorts Pechalllai Pok estava agenollat, examinant les marques de la superfície metàl·lica amb les seves urpes llargues. Era un Kroot vell, la seva pell tacada per centenars de combats i les plomes despentinades pel vent sec de Diògenes V.
—Això ens dóna seguretat —va dir finalment, incorporant-se i creuant els braços—. Mentre tinguem la Porta Dolmen, no ens podran acorralar.
A la seva dreta, el pistoler Gunstkors Dou va fer girar una de les seves pistoles abans de tornar-la a enfundar amb un moviment fluid.
—Més que seguretat, ens dóna llibertat. Ens permet decidir quan i on acabar aquest joc —va dir amb un somriure torçat—. I quan aquest planeta es torni un infern... nosaltres ja serem pols en el vent.
El llargavista Lonksairt Onk, assegut sobre una roca amb el seu rifle recolzat al genoll, va alçar la mirada cap al cel roent de Diògenes V. Els seus ulls perfilats amb pintura de caça es van fixar en les siluetes llunyanes de les naus en òrbita, com aus carronyaires esperant la seva oportunitat.
—Cada cop en vénen més —va murmurar—. La guerra només farà que empitjorar.
Pechalllai Pok va deixar escapar un ronc profund, assentint.
—Per això no farem cap pas estúpid. Aquest món s’està trencant i no volem quedar-hi atrapats. No serem com aquells que es pensen que poden controlar-ho tot i acaben enterrats sota les seves pròpies ambicions.
Gunstkors Dou va riure per sota el bec.
—Encara recordo aquell home de ferro que cridava sobre el seu "destí gloriós". Em pregunto si encara segueix sencer... o si ja forma part del terra d’algun barranc.
Lonksairt Onk va ajustar el visor del seu rifle i es va girar cap als altres.
—No cal que anem amb presses. Sortirem d’aquí més forts del que vam entrar. Tenim botí, experiència... i potser encara podem aconseguir alguna cosa més.
Pechalllai Pok va allargar un dit ossi i el va moure en cercles, un gest pensatiu.
—Els T’au del 104 Batalló Mont’ka... Alliberar-los del domini dels Eteris no és impossible. Potser ni tan sols difícil, si els fem veure la veritat.
—Els Eteris els tenen enganxats com sangoneres —va escopir Gunstkors Dou—. Però si els separem d’ells... ja no tindran una cadena al coll.
—Si ho aconseguim, serà el nostre regal de comiat per aquest planeta podrit —va afirmar Pechalllai Pok—. I després, marxarem. La Porta Dolmen ens traurà d’aquí abans que aquest món es torni cendres i foc.
Lonksairt Onk va tancar un ull i va enfocar una de les llums de la ciutat llunyana.
—No hem de perdre temps. Ja hi ha massa voltors volant sobre aquest cadàver de planeta.
Pechalllai Pok va somriure lleument, satisfet amb el seu pla. Els Carnissers de Pech no eren somiatruites. No volien glòria, ni regnes, ni llegendes. Només volien sobreviure i créixer. I ara, amb una via de fugida segura i un darrer objectiu en ment, estaven més a prop que mai de fer-ho.