El saló de la governació de Diògenes Primaris era un espai majestuós, decorat amb marbres negres i fines cortines de vellut carmesí. Llum daurada s’escampava pels candelabres d’or, reflectint-se en les copes de cristall i en els coberts exquisidament polits. Al centre de la taula, l’inquisidor Eymerich Soulripper es reclinava amb aire de suprema satisfacció, fent girar lentament el vi dins la copa mentre degustava el moment tant com el licor.
—Una vetllada esplèndida, governadora —va dir, amb un somriure condescendent—. Convidar-me a sopar és un detall exquisit... però encara més ho és veure com acceptes amb tanta gràcia la teva nova posició. Subordinada, sí, però no per això sense encant.
Rhea Tiberia va aixecar la vista de la seva copa amb un mig somriure, els seus ulls reflectint una diversió perillosa. Tallava meticulosament un tros de carn, sense mostrar cap rastre d’alteració davant la insolència de l’inquisidor.
—Si això et fa feliç, Eymerich, per què hauria d’arrabassar-te el plaer? —va respondre amb una calma sedosa.
L’inquisidor va esclatar en una rialla burleta, brindant en l’aire abans de beure un llarg glop de vi.
—Això m’agrada! Això sí que m’agrada! —va exclamar—. Una dona intel·ligent sap quan inclinar el cap.
Però just en aquell moment, un dels seus assistents es va acostar sigil·losament i es va inclinar per murmurar-li unes paraules a cau d’orella. L’expressió d’Eymerich es va congelar. L’alegria es va esvair com una ombra engolida per la foscor.
—Què... has dit? —va xiuxiuejar, amb una fredor assassina.
L’assistent es va retirar ràpidament després d’una reverència, deixant l’aire carregat de tensió. Lentament, va aixecar la vista cap a Rhea, amb una mirada que ara cremava d’ira.
—Els Segadors de la 0-Zona han atacat una de les meves instal·lacions inquisitorials —va escopir amb venjança—. Han recuperat les seves glàndules progenoides. Això no ha estat un accident. Ha estat planificat. Per tu.
Rhea va deixar els coberts amb un gest pausat i es va recostar a la seva cadira, observant-lo amb aquella mateixa diversió maliciosa.
—Oh, quin desastre... —va murmurar, sense el més mínim rastre de preocupació.
Eymerich es va posar dret d’un bot, sacsejant la taula lleugerament.
—TRAÏCIÓ! —bramà—. Això és una ofensa contra la Inquisició! Seràs arrestada immediatament per heretgia i ajusticiada com la traïdora que ets!
Els guàrdies van tensar-se, però Rhea es va limitar a somriure amb una tranquil·litat inquietant. Amb un gest elegant, va alçar la mà i va fer un senyal al majordom.
—Serveixi al nostre convidat el primer plat.
El majordom es va acostar amb un plat cobert per una tapa de plata. Amb una inclinació impecable, va aixecar la tapa.
Sobre el plat no hi havia menjar.
Només un gruixut dossier, amb segells trencats i ple de documents.
Eymerich va parpellejar, desconcertat. Amb mà tremolosa, va estendre els dits cap al dossier i va començar a fullejar-lo. A cada pàgina, informes, fotografies, gravacions. Cada document, una revelació més devastadora.
A mesura que avançava en la lectura, el color li fugia del rostre. Els seus llavis es van tensar fins a una línia blanca. El so del cristall esquerdant-se omplí l’aire. Sense adonar-se’n, havia premut amb tanta força la seva copa de vi que l’havia trencat en una pluja de trossos brillants.
El saló va quedar en silenci absolut.
Rhea va recolzar-se a la taula, el seu somriure ara més afilat que mai.
—Si pensaves que em quedaria quieta mentre m’humiliaves —va xiuxiuejar, amb una fredor deliciosa—, és que no has estudiat res sobre mi.
Eymerich va alçar la vista, els seus ulls brillants d’una fúria continguda... però sota aquella ira, sota aquell desig de destruir-la, hi havia una altra cosa. Una cosa que intentava ocultar a qualsevol preu.
Terror.
—Així que vaig arribar a una conclusió molt ràpida —va continuar Rhea, fent lliscar una ungla sobre la vora de la seva copa—: algú que es pren el poder de manera tan barroera ha de tenir uns quants cadàvers tancats a l’armari. I jo… bé, jo els he trobat.
L’inquisidor va apartar la mirada del dossier, mirant-la amb un respir entretallat.
—Tu… què vols?
Rhea es va aixecar amb gràcia, fent lliscar la mà per la taula mentre es dirigia cap a ell. Es va inclinar lleugerament, i amb un xiuxiueig sedós, li va deixar caure a l’oïda:
—Diògenes V serà més gran que Mart.
Es va redreçar i, amb un aire de superioritat absoluta, va continuar:
—Si l’Emperador va aconseguir que un fragment de C’tan donés lloc al Mechanicum, imagina el que farà un C’tan sencer. Aquesta lluna esdevindrà el centre tecnològic més important de la galàxia... i jo en seré la governadora triomfant.
Eymerich es va quedar mut. Per primera vegada en dècades, sentia que estava perdent el control.
Però Rhea Tiberia no li va donar temps de reaccionar. Amb un gest suau, li va servir una nova copa de vi i la va empènyer cap a ell.
—Tranquil —va dir amb una dolçor gèlida—. No faré res públic. Encara. No tinc la intenció d’obligar-te a res, només d’oferir-te una col·laboració fructífera.
Eymerich va mirar la copa, després el dossier, finalment a ella. No sabia què dir.
—Tots guanyem, Eymerich, tu intenta controlar l'Esfera si et ve de gust—va concloure Rhea, amb un somriure ple de victòria—. Només hem d’aprendre a no interposar-nos en el camí de l’altre.
El silenci es va fer espès al voltant d’ells. L’inquisidor va mirar de nou els documents i, per primera vegada en la seva vida, va sentir vertigen.