Entre les ombres de Pech i les llums de Farsight
A bord de la nau T’au "Ta’lissera’s Vision", la sala de comandament bategava amb llums blaves i hologrames en moviment constant. Pechallai Pok, líder dels Carnissers de Pech, es trobava agenollat davant el comandant Shas’el Vior’la’Tash’ar, un emissari directe del llegendari Farsight. Al darrere de Pok, els letals, Secundon Pok, Gunstkors Dou i Troakt Curtn observaven en silenci.
El lloctinent de Tash’ar, que havia romàs callat fins aquell moment, va parlar amb veu suau i mesurada:
—La informació capturada als engendres del Caos indiquen que existeix un portal, anomenat Porta Dolmen, que permetria trasportar-nos lluny del planeta. Això evitaria el bloqueig naval i ens donaria una finestra per escapar.
Els dubtes del sargent
A l'interior d'una nau de transport que planejava silenciosament sobre el paisatge ferruginós de Diògenes V, Hug, el sergent dels Segadors de la 0-Zona, contemplava l’horitzó des d’una petita finestra. La llum tènue del planeta il·luminava el seu rostre tens. L'armadura groga lluïa apagada, coberta de rascades i pols, un reflex del seu estat d’ànim.
Obac va entrar a l’habitació, arrossegant la seva barricada mòbil, i es va asseure amb un grinyol metàl·lic. Moments després, Quer el va seguir, ajustant el cinturó d’armes. L’ambient estava carregat de tensió. Hug finalment va trencar el silenci.
—No som nosaltres mateixos. Les nostres glàndules progèniques... Aquella pèrdua pesa com una llosa. És com si la nostra mateixa essència ens hagués estat arrencada.
Obac va respondre amb un to dur. —No podem viure del passat, Hug. Som soldats. Sense les glàndules, encara tenim les nostres habilitats, la nostra voluntat. Això és el que importa.
Quer va respondre amb un somriure amarg —Facil de dir, Obac. Però ja ho has vist: els homes dubten. Hem comès errors greus. I ara la governadora...
Hug es va girar ràpidament cap a Quer, interrompent-lo amb un gest contundent.
—Silenci, Quer! El pacte amb la governadora no es pot mencionar fora d’aquesta sala. Si l'Inquisició ho descobreix... Ja no només haurem perdut les glàndules; haurem perdut la vida.
Quer va baixar la veu —Entesos. Però no podem ignorar que ens hem posat una condició clara: fracàs en aquesta missió significa acabar amb nosaltres.
Hug va recolzar les mans contra la taula de briefing, fixant la mirada en Obac i Quer. —Ho sé. Estem atrapats en un joc perillós. Si no conseguim l'objectiu, la governadora estarà venuda i nosaltres també.
—Llavors, no fracassarem.— Va respondre Obac amb determinació. —Aquesta missió serà diferent. Els homes segueixen al teu comandament, Hug. El dubte s’esvaeix quan lideres. Dona’ls una raó per seguir lluitant.
Hug va mirar Obac als ulls, trobant-hi una força que semblava inalterable. —Farem el que calgui. No pel pacte, no per nosaltres mateixos, sinó pel futur del Capítol. Els Segadors de la 0-Zona no es rendiran.
Quer va afegir amb una rialla somorta —I si tot va malament, sempre podem enviar a Obac al mig de la batalla. Potser acaba amb ells tots sol.
Obac li va respondre amb un somriure sec —Ho faig amb gust, però més val que em cobreixis bé aquesta vegada.
El murmuri de la disformitat
Lord Khai estava assegut al seu improvisat tron, en la foscor del seu quarter. Els Sempre Alçats celebraven amb devoció una recent victòria, però ell restava sol, amb el cap inclinat i els ulls tancats, immers en visions i murmuris que no podia comprendre del tot. La seva ànima era un camp de batalla ocult, un escenari on titans lluitaven per reclamar el control de la seva voluntat.
Els Déus del Caos es barallaven amb fúria dins de la ment de Khai. Cadascun lluitava per ser l’únic amo del seu destí, la seva ànima un trofeu de valor incalculable. Els seus murmuris ressonaven com un cor infinit:
Però en aquesta lluita per l’ànima de Khai, una altra força s’alçava, sigil·losa però poderosa. Anoshen, el C’tan empresonat, s’havia infiltrat en el conflicte com una ombra brillant, repel·lint la influència dels Déus sense que Khai se n’adonés. L’Esfera canalitzava la seva força, esdevenint un bastió que debilitava la Disformitat.
—Ell no és vostre, —va declarar Anoshen amb una veu tan freda com el buit entre les estrelles. —Ell servirà un destí més alt, el meu destí.
El poder de l’Esfera va intensificar-se, invisiblement per a tothom però devastadorament per a les entitats del Caos. Els murmuris es van tornar crits d’ira i dolor mentre Anoshen, amb astúcia i paciència, expulsava un per un els Déus del camp de batalla de l'ànima de Lord Khai. A mesura que es retiraven, cegats per la ràbia, Anoshen va canviar d’estratègia.
Va modificar la seva presència, disfressant-se d’ells. Les seves paraules ara ressonaven amb les veus dels Déus que Khai havia triat adorar, una il·lusió tan perfecta que el líder dels Sempre Alçats no va sospitar res.
—Khai, —va dir Anoshen, amb una veu que combinava la brutalitat de Khorne i la traïdoria de Tzeentch. —Ets el nostre campió triat. Hi ha un lloc, una ciutat antiga, on et portarem al triomf etern. Allà, ens serviràs com mai abans, i el teu poder no tindrà límits.
Khai va obrir els ulls, encegat per la falsa revelació. Es va alçar, sentint-se més poderós que mai, i va clamar amb fervor:
—Els Déus m’han parlat! Ens han mostrat el camí a la glòria! Prepareu-vos, germans! Una gran missió ens espera!
Els Sempre Alçats van aclamar amb crits de devoció, sense saber que seguien un camí traçat no pels Déus del Caos, sinó per Anoshen, el C’tan empresonat. Mentre Khai començava a preparar les seves forces, Anoshen esperava pacientment, sabent que cada pas d’aquest camí el portava més a prop de la seva pròpia alliberació.
Voluntas Imperatoris vult
La nau d’inserció creuava el silenci fosc de l’espai en direcció a Diògenes V. A l’interior, la llum de la consola il·luminava tres figures solemnes: Harley Inferno, el bibliotecari de la Legió dels Condemnats, el sergent Ioannes Blazius, líder dels Genets Fantasma, i Zarathus Daemon, el franctirador de precisió. Tots tres sabien que la decisió que havien pres marcaria el futur de les seves ànimes i del seu servei a l’Emperador.
Harley Inferno va ser el primer a trencar el silenci, amb la seva veu profunda i reverberant.
—L’ombra d’Anoshen s’estén com un verí pels fonaments d’aquest sistema. L’Esfera és més que una amenaça; és una abominació que no pot coexistir amb la voluntat de l’Emperador. Ho veieu tan clar com jo?
Ioannes Blazius, assegut amb l’armadura encara tacada de les cendres d’un combat recent, va assentir amb gravetat.
—Harley, el deure de l’Imperi és clar: protegir l’humanitat de tot allò que la corrompi. L’Esfera, amb el seu poder, és una temptació massa gran, fins i tot per a aquells que haurien de ser els guardians de la puresa imperial. Si l’Inquisició o altres forces la fan servir per la seva pròpia causa, no ens quedarà res més que el caos.
Zarathus Daemon, que fins llavors havia mantingut la seva habitual postura silenciosa, va parlar amb un to calculador, gairebé clínic.
—La destrucció de Diògenes V implicarà sang imperial. No tothom entendrà el nostre propòsit, i és probable que les nostres pròpies forces ens considerin traïdors. Ho sabeu, oi?
Blazius va girar-se cap a ell, els seus ulls durs però decidits.
—Zarathus, hem jurat seguir l’Emperador, no aquells que manipulen el seu nom. El seu esperit viu en la puresa del seu designi, no en els decrets d’homes corruptibles. Si algú s’atreveix a qüestionar la nostra missió, serà el nostre enemic, sigui qui sigui.
Harley Inferno es va inclinar lleugerament cap endavant, recolzant les mans sobre la taula tàctica.
—Aquesta decisió ens condemna més enllà del que ja som. Però no hi ha alternativa. L’Emperador ens ha donat aquesta visió perquè siguem el seu martell, el seu foc purificador. Hem vist la veritat d’Anoshen, i aquesta veritat, si no poddem deturar-lo, només té un desenllaç: la destrucció.
El silenci va caure breument sobre la cabina mentre cadascun dels presents reflexionava sobre el pes de les seves paraules. Zarathus va trencar el moment amb una rialla curta i seca.
—Molt bé. Si hem de ser el martell, assegurem-nos que ningú torni a alçar-se després del cop. Prepararé un pla de contingència a la detonació orbital. Però vull saber una cosa, Harley: si falléssim... i Anoshen es revelés més poderós del que creiem?
El bibliotecari va tancar els ulls per un moment, les flames incorpòries que dansaven al voltant de la seva armadura projectant ombres fantasmals a les parets metàl·liques.
—Si falléssim, Zarathus, res d’això importaria. L’ombra d’Anoshen ho devoraria tot, i el nostre fracàs seria l’inici del final. Però no fallarem. No podem fallar.
Blazius va aixecar-se, la seva presència imponent omplint l’habitacle.
—Som els Genets Fantasma. Som la Voluntat de l’Emperador feta acció. Destruir Diògenes V serà un acte de fe i sacrifici. Si el preu d’això és que l’Imperi ens condemni, que sigui així. Perquè nosaltres sabem la veritat: l’Emperador ens guia, i aquesta és la seva missió.
Els plans de l’Inquisidor
A la sala de reunions de la nau inquisitorial Lux Veritatis, Johnny Rico, el sergent dels Tempestus Aquilons Recios, es mantenia en posició rígida, amb l’armadura encara marcada pel recent combat a les runes del complex Volk-1s. Al seu costat, Dizzy Flores, la millor tiradora de l’equip, observava amb atenció la figura imponent de l’inquisidor Eymerich Soulripper. Les seves faccions esculpides semblaven foses amb l’ombra de la seva capa negra, i els seus ulls brillaven amb una intensitat inquietant.
Rico va ser el primer a parlar, amb una veu ferma però plena de respecte.
—Inquisidor, hem neutralitzat els necrons a les runes del complex Volk-1s. Els nostres informes confirmen que una part significativa de la seva força ha estat aniquilada, i hem recuperat tecnologia alienígena... connectada a la maquinària de l’Adeptus Mechanicus.
Eymerich es va inclinar cap endavant, els seus ulls semblaven perforar l’ànima de Rico mentre les seves mans engrapaven els braços del tron inquisitorial.
—Tecnologia xena barrejada amb els santíssims mecanismes del Mechanicus? —la seva veu era baixa però carregada d’una fúria latent—. Aquesta heretgia havia d’haver estat purgada fa molt de temps. Però, com sempre, la ceguesa de l’Imperi ha deixat créixer la corrupció.
Dizzy va fer un pas endavant, amb la seva veu clara però prudent.
—Les mostres que hem recuperat mostren un grau d’integració que mai havíem vist abans, senyor. Això no és només corrupció... és intencionat.
Eymerich es va alçar lentament, la seva presència omplint la sala com una ombra palpable. Un somriure fred i maníac va deformar el seu rostre.
—Intencionat o no, aquesta heretgia ens pot ser útil. És tard per purgar-ho tot, però potser no és tard per redirigir aquest pecat en favor de l’Imperi.
Els dos soldats van intercanviar una mirada dubtosa, però no es van atrevir a interrompre’l.
—Escolteu bé, Recios. La fe i la puresa són les nostres millors armes contra la foscor, però no podem combatre l’enemic amb les mans buides. Tindré grans plans per aquesta tecnologia. Els seus secrets esdevindran la meva força, però serà un camí tortuós i ple de sacrificis.
Va assenyalar Rico amb un dit ossut, com si li estigués dictant una sentència.
—Vosaltres, Tempestus, sereu els meus braços. Fidels, incorruptibles, el martell que caurà sobre els hereus de la disformitat i dels xenos. Serà difícil, però aquells que em segueixin fins al final rebran la recompensa que només l’Emperador pot concedir.
Rico va colpejar el pit amb el puny en un gest de lleialtat, amb tota la convicció que va poder fingir.
—Els Recios som al servei de l’Imperi, inquisidor. Farem el que sigui necessari.
Eymerich va deixar anar una rialla baixa i penetrant, plena de certesa.
—Prepareu-vos, sergent Rico. La llum de l’Emperador brillarà a través de nosaltres, però només si sou capaços de suportar el pes de la seva voluntat. Ara marxeu. Tinc plans a posar en marxa.
Rico i Dizzy es van retirar amb passos ferms, però amb el pes d’un destí incert als seus cors. Mentre les portes es tancaven darrere d’ells, la veu de Dizzy es va trencar en un xiuxiueig.
—Creus que sap el que està fent?
Rico va fer una pausa i va mirar enrere, cap a les portes tancades, abans de respondre.
—No ho sé, Dizzy. Però nosaltres sí. Som la línia que separa l’Imperi de l’abisme. I no caurem.
Els dos van seguir endavant, cap a una missió que sabien que definiria el futur de l’Imperi... i el seu propi destí.
El Lament d’Horemheb
El Faerón Horemheb de Nometern, líder dels Exiliats de Yth, estava dret en silenci a la seva càmera de meditació. Les parets de necronita brillant reverberaven amb una energia antinatural, i l’eco d’un passat llunyà semblava murmurar pels corredors de la seva nau monolítica. Els seus pensaments, però, estaven atrapats en un sol nom: Vektra Flòria.
—La vaig advertir... —va murmurar amb un to metàl·lic, ple de pesar i ràbia continguda—. Vaig confiar que la seva curiositat la portaria a comprendre la magnitud del perill, no a desafiar-lo.
El Faerón es va girar cap a un trono que s’alçava al centre de l’habitació, envoltat d’un camp d’estasi que contenia fragments de diogenita, encara resplendent amb les restes d’una energia impossible de contenir completament. Aquells fragments, extrets de l’Esfera trencada, havien estat el seu triomf... i el seu fracàs.
—Vektra Flòria, cegada per la seva supèrbia... per la promesa de poder. Vaig veure com els seus ulls brillaven quan vaig mencionar Anoshen per primera vegada. Com vaig poder ser tan insensat? —es va retreure, les seves mans esquelètiques estrenyent el seu bastó d’autoritat, la seva lluïssor esmorteïda com si compartís la seva pena.
Horemheb es va asseure al trono, deixant que la seva ment, mil·lenàriament afilada, revisqués els esdeveniments. Vektra Flòria, aquella tecnosacerdotisa humana, havia estat una aliada incòmoda però necessària. La seva ment brillant havia comprès secrets que fins i tot alguns Crypteks no havien aconseguit desxifrar. Però la seva ambició havia estat la seva perdició. Havia intentat esclavitzar un C’tan, creient que podia dominar allò que els Necrontyr, amb tota la seva glòria passada, havien fallat a controlar completament. I ara...
—Ara porta una part d’ell. —El Faerón es va posar dret amb una energia renovada, la seva veu ressonant a la cambra—. Anoshen no és complet. És una ombra dividida. La seva consciència fragmentada està atrapada en els implants de diogenita d’aquesta humana... i això pot ser la seva fatalitat.
Horemheb va caminar cap a una projecció hologràfica de Diògenes V, la lluna que havia estat el lloc de la presó d’Anoshen. Ara, esquerdada i marcada per la tragèdia, era un recordatori viu del seu error.
—Si no es completa, no podrà escapar amb tota la seva glòria. No serà la força devastadora que va ser. Però si es reuneix... —Horemheb va fer una pausa, el seu rostre metàl·lic marcant la gravetat de la situació—. Si aconsegueix tornar-se un ésser complet, no només buscarà venjança contra els Necrontyr, sinó que arrasarà la resta de races inferiors d’aquesta galàxia insignificant.
El Faerón va tornar a dirigir-se al centre de la cambra.
—Hem de localitzar el cos titella de Vektra. L’humà que ara porta l’ombra d’un déu caigut. És l’única prioritat. —Els seus ulls verds es van encendre amb una determinació ferotge—. Si la capturo abans que Anoshen aconsegueixi recuperar la seva essència, podrem tornar a encadenar-lo... o destruir-lo definitivament.
Horemheb va prémer un símbol al seu bastó, convocant als seus millors Crypteks i líders guerrers.
—Prepararem una ofensiva immediata. Aquest error no es repetirà. I si cal, trencarem qualsevol aliança, sacrificarem qualsevol peça... perquè aquesta amenaça no ha d’escapar.
La veu d’Horemheb es va tornar més fosca, més freda, mentre pronunciava les darreres paraules:
—Som els Necrontyr. Encara que sigui l’últim que faci, compliré la promesa de la nostra immortalitat... i no permetré que una ombra del passat destrueixi el nostre futur.
Mentre els Exiliats de Yth es mobilitzaven, el Faerón es va adonar que aquesta batalla no només decidiria el destí del seu poble, sinó el de tota la galàxia.
L'Aspiració d'Abraxas
La sala de comandament dels Portae Averni resplendia amb la freda llum verdosa dels circuits necrons. Abraxas, el líder del comando enviat pel Rei Silenciós, es mantenia dret amb les mans recolzades sobre la consola central. La seva armadura mostrava les cicatrius d’un combat recent, una humiliant derrota a mans d’una raça que ell considerava inferior: els humans.
—Inadmissible... —la seva veu metàl·lica va tallar el silenci, freda i severa—. Hem estat derrotats per simples mortals. Els seus dispositius tecnològics han impedit el despertar dels nostres agents dorments i ens han forçat a la retirada. Això és un deshonor per a la nostra glòria eterna!
A prop seu, el seu Aprentecnòleg, conegut només com Pupil, ajustava les configuracions d’un lector energètic. La figura menuda, però increïblement precisa, va interrompre els pensaments furiosos d’Abraxas.
—Senyor, hi ha una altra qüestió més urgent. Les lectures de la matriu disforme indiquen que el dispositiu de contenció del C'tan Anoshen està fallant.
Abraxas es va girar, les seves òrbites il·luminant-se amb una llum verd intens.
—Què estàs dient, Pupil?
L'Aprentecnòleg va projectar un holograma al centre de la sala, mostrant una imatge de Nometern, el món trencat que havia estat l’escenari de la presó d’Anoshen. Les energies descontrolades del C'tan parpellejaven al voltant d’una esfera esquerdada, una ferida oberta en el cor del món.
—Horemheb ha fallat, Senyor. L'Esfera no pot contenir Anoshen gaire més temps. Si es trenca completament... —Pupil va fer una pausa, calculant les probabilitats— ...podria significar la destrucció d’aquest sistema i molt més.
Abraxas va mirar fixament l’holograma, el seu rostre metàl·lic immòbil però carregat d’una intensitat gairebé tangible.
—Horemheb... —va murmurar, si no fos una màquina el menyspreu hagués gotejat de cada síl·laba—. Sempre tan arrogant, tan segur del seu domini. Però ara s’ha revelat la seva incompetència.
Abraxas es va girar cap als seus subordinats, projectant la seva autoritat com una onada.
—El nostre objectiu ha canviat. No podem permetre que aquesta situació ens arrossegui a la destrucció. Rescatarem els agents dorments de Nometern. La seva incorporació a les meves forces serà el primer pas per establir una nova era.
Els altres Necrons presents van assentir en silenci, els seus moviments precisos i disciplinats.
—Però abans, hem d’assegurar la Porta Dolmen. Sense una ruta de fugida segura, estem condemnats.
Abraxas es va tornar cap a Pupil.
—Prepara l’equip per reforçar la Porta. Cap enemic, sigui humà o de qualsevol altra mena, impedirà la nostra retirada quan arribi el moment.
Pupil va inclinar el cap.
—Entès, Senyor.
Quan el grup es va preparar per a la seva següent maniobra, Abraxas va fer una pausa, mirant novament l’holograma d’Anoshen.
—Horemheb caurà. El Rei Silent veurà la seva incapacitat, i jo seré qui ocuparà el seu lloc com a Faerón.
La seva veu es va tornar més baixa, carregada d’una ambició continguda però ferma.
—Els Portae Averni no han vingut només per obeir ordres. Hem vingut per guanyar la glòria que ens pertoca... i establir la meva supremacia sobre la dinastia.
Amb aquestes paraules, Abraxas es va girar i va marxar de la sala de comandament, seguit pels seus lleials. Mentre avançaven, les seves passes metàl·liques ressonaven com un anunci del futur que s'acostava, un futur que Abraxas planejava modelar amb les seves pròpies mans.
L'Obscura Simfonia de la Disformitat
El sargent Obscurus, conegut com el Simfonista de l’Agonia, contemplava les profunditats fosques del seu campament improvisat a les vores de Diògenes V. La seva armadura púrpura lluïa sota la llum espectral del cel, una creació grotescament bella plena de pues, altaveus orgànics i ornaments blasfems dedicats a Slaanesh. A prop seu, Ulgruk, el líder del comando El Plaer de Fulgrim, ajustava les claus de calibració d'una arma incautada recentment.
Obscurus va parlar, amb la seva veu ressonant i melòdica, plena de pervers encant.
—Ulgruk, el teu treball ha estat... sublim. Els necrons són adversaris odiosos, rígids i insípids, però veig que fins i tot ells poden ser transformats en eines per a la glòria del nostre déu.
Ulgruk, amb un somriure cruel, va aixecar l’arma imperial que havia modificat. Les seves mans, retorçudes per la influència del Caos, es movien amb una destresa estranya mentre manipulava el dispositiu.
—El plaer és meu, Obscurus. Aquests constructes morts no són rivals per al vertader art de la guerra. I ara, amb aquestes armes ajustades, podem completar el ritual.
Obscurus es va apropar, la seva presència irradiant una autoritat hipnòtica. Va observar les modificacions amb satisfacció, la seva veu baixa com un xiuxiueig en el vent.
—Amb el canvi de polaritat de l’Esfera, la disformitat serà una cascada que inundarà aquesta lluna. Diògenes V esdevindrà un far, un crit d’extasi cap a Slaanesh, i totes les seves criatures acorreran al nostre servei.
Ulgruk va assentir, un reflex d'obsessió brillant en els seus ulls escleròtics.
—Tens raó. L’Esfera és la clau. Però els nostres adversaris encara són nombrosos. Els necrons han estat apartats, però els nostres espies diuen que imperials, tau i fins i tot altres faccions del Caos tenen els ulls posats en aquesta lluna.
Obscurus va riure, un so tan bell com aterridor, una melodia que podria encisar o destruir a qualsevol que l’escoltés.
—Que vinguin! L’art més pur només neix en el caos del conflicte. Els deixarem caure en la desesperació mentre la disformitat els consumeix. Quan la composició s’hagi completat, jo conduiré l’harmonia final. La glòria de Slaanesh serà absoluta, i nosaltres serem els seus instruments favorits.
Ulgruk va somriure mentre la corrupció envaia l’arma.
—Que així sigui. Però un cop la disformitat s’apoderi d’aquest món, quin serà el nostre següent moviment, Obscurus?
El sargent va fer una pausa, observant les profunditats del cel que tremolava amb un estrany fulgor.
—El següent moviment? El nostre art no té límits, Ulgruk. Convertirem la galàxia en una simfonia eterna de plaer i agonia, cada planeta un escenari, cada batalla un acte d’aquesta obra suprema. Però primer... assegurem que Diògenes V sigui la peça mestra que obri el preludi.
Els dos líders es van girar cap al cor del campament, on altres Bastards de l’Emperador i agents del comando El Plaer de Fulgrim treballaven sense descans. Els ritmes del caos començaven a prendre forma.
Obscurus, alçant la seva espasa corrupta Carícia del Torment, va dirigir les seves paraules als seus seguidors:
—Germans! Slaanesh ens observa! Prepareu-vos per al moment en què aquesta lluna cridarà al nostre déu. Els vents de la disformitat s’alçaran i amb ells, nosaltres regnarem!
El Desafiament del Batalló 104
Els cels vermellosos de Diògenes V bategaven amb una estranya intensitat mentre el Batalló 104 de Rastrejadors Mont'ka es preparava per a la seva missió. Els guerrers Tau, vestits amb armadures lleugeres i sigils, estaven concentrats en la seva rutina. Però el Shas’ui Elsy’eir notava una estranya tensió a l’aire. Els seus rastrejadors estaven nerviosos, més que de costum.
Al centre del campament, la projecció hologràfica d’un comandant superior mostrava l’estructura d’un complex necró. Era un entramat de plataformes i túnels que semblaven respirar amb una vida pròpia.
—Shas’ui Elsy’eir, escolteu amb atenció —la veu calmada del comandant superior va trencar el silenci—. Els nostres drons han confirmat que les tropes del Comando El Plaer de Fulgrim del Caos estan en moviment cap a aquesta zona. El vostre objectiu és arribar abans que ells al cor del complex i manipular els instruments necrons. Són la clau per assegurar la victòria en aquest sector.
Elsy’eir va fer un gest d’assentiment.
—Entès, Shas’o. Ja hem tractat amb aquest comando abans. Sabem com operen.
El comandant va mirar fixament el Shas’ui a través de la projecció.
La projecció es va apagar, deixant un buit incòmode. Elsy’eir es va girar cap al seu equip. Estaven carregant les seves armes i ajustant els sigils, però la inquietud era palpable.
—Escolteu, rastrejadors. No us mentiré: ja hem vençut aquest comando una vegada, i podem fer-ho de nou. Però si les vostres ments estan turmentades, si dubteu, estem perduts. Aquesta missió no és només per nosaltres, és pel nostre Imperi.
Un dels rastrejadors va parlar en veu baixa.
—Elsy’eir... La darrera vegada que vam combatre, vam veure horrors que no hauríem d’haver vist. I amb les tropes del Caos també. Les veus... encara hi són. Els murmuris, les visions.
Elsy’eir va estrènyer les dents. Les seqüeles de combatre el Caos eren més profundes del que havia admès. Va caminar fins al rastrejador i li va posar una mà a l’espatlla.
—Les veus no són reals. Però la nostra missió sí. El futur del nostre Imperi depèn de nosaltres. No us concentreu en el que heu vist abans; concentreu-vos en el que heu de fer ara. Si volem viure, hem de lluitar amb el cap clar.
Tots van assentir, alguns amb dubtes, però tots van respondre amb determinació renovada.