La Carregada Tranquil·litat dels Tempestus Aquilons Recios
L’interior del transport Valkyrie tremolava lleugerament mentre es desplaçava a través dels núvols turbulents de Diògenes V. El brunzit dels motors era constant, un so que molts dels soldats trobaven estranyament relaxant després de la tensió del combat. Els Tempestus Aquilons, Infanteria Mòbil Recios estaven asseguts als seus seients, silenciosos al principi, encara reflexionant sobre la missió completada.
El sergent Johnny Rico va trencar el silenci mentre ajustava la corretja del seu bolter.
—Missió complerta, companys. Hem fet exactament el que Eymerich ens va ordenar. Ni més, ni menys.
—Ni més ni menys, —va repetir Dizzy Flores, la tiradora —. Però sempre em pregunto quant durarà aquesta calma abans que ens demanin alguna cosa… més fosca.
—Fosca? —va replicar Sugar Watkins, l'Ull Precís de l’escamot, mentre esbossava un mig somriure—. Dizzy, estem parlant de l'Inquisidor Eymerich. Fosc és el seu estat natural.
Unes rialles baixes es van escampar entre la tropa, trencant l’ambient tens que havia dominat l’interior del Valkyrie. Però l'humor no va durar gaire. Trobar motius per riure enmig d'una atmosfera carregada era un art que els soldats dominaven, però les preocupacions més profundes sempre trobaven el camí de sortir.
—Ens ha sortit bé aquesta vegada —va dir Marco Rossi, el pistoler, amb un to pensatiu—. Hem assegurat la lleialtat dels astartes i no hem perdut ningú en el procés. Però què passa quan ens donin ordres que no tinguin tant de sentit? Quan ens demanin purgar algú… algú que és lleial a l'Imperi?
—Si complim les ordres, estarem bé —va respondre Rico, però la seva veu era menys ferma del que volia. —Això ens ha mantingut amb vida fins ara.
—Ell és l’Inquisidor. —Marco va posar èmfasi en les paraules mentre desmuntava el seu rifle làser per netejar-lo—. No li importa si som lleials o no, només si som útils.
—Això és el que em preocupa —va dir Sugar, fregant-se les temples com si volgués fer fora els seus pensaments—. Avui hem complert ordres. Però demà? Podríem ser nosaltres els purgats.
Rico va alçar la mà, silenciant el grup.
—No podem permetre que aquests pensaments ens desviïn del nostre objectiu. Som Tempestus. Som Recios. Complim les ordres, siguin quines siguin. I mentre ens mantinguem units, cap Inquisidor, ni tan sols Eymerich, podrà trencar-nos.
Els soldats van assentir, alguns amb més convicció que altres. El Valkyrie va començar el seu descens cap a la base d’operacions. Fora de l’ull de l’Inquisidor, podien parlar lliurement, però tots sabien que no podien deixar que els seus dubtes traspassessin aquella barrera.
A les portes de La Fractura Roja
La cabina improvisada al centre de les runes d’un antic complex imperial estava mal il·luminada, només per la resplendor irregular d’una consola de comunicacions reparada a mà. Harley Inferno, el bibliotecari de la Legió dels Condemnats, estava dempeus, amb les seves runes psíquiques flotant al seu voltant, projectant ombres inquietants a les parets metàl·liques. Davant d’ell, Ioannes Blazius, el líder dels Genets Fantasma, ajustava la seva armadura, mentre Zarathus Daemon i Dannius Ketch revisaven les seves armes a una taula propera.
—Els informes són clars, Ioannes —digué Harley amb una veu profunda, gairebé espectral—. Els T'au han rebut un atac. La seva base ha estat desoberta, però el que no han perdut és la informació. Les seves ments tecnològiques no toleraran el fracàs d’una pèrdua de dades d'aquesta magnitud.
Blazius es girà cap a Zarathus, que polia el visor del seu rifle.
—Zarathus, què diuen els escàners? La nau principal dels T'au continua en òrbita? —preguntà el líder.
Zarathus, que sempre parlava amb un to fred i mesurat, assentí.
—Sí. Les lectures són clares. L’òrbita de la seva nau s’ha mantingut constant, però s’han detectat senyals intermitents des de la superfície. Això suggereix que es preparen per transmetre des d’un punt més proper.
—La pregunta és: on? —afegí Dannius Ketch mentre ajustava el cargol de la seva arma amb una precisió gairebé ritual.
Harley aixecà una mà coberta per guants rúnics. Amb un gest, activà un holograma tàctic a la consola. La imatge mostrava el camp de batalla conegut com La Fractura Roja, un indret ruïnós esquitxat per cràters i línies de comunicacions destruïdes.
—Aquí, a La Fractura Roja. És el punt més òptim per superar les interferències naturals del planeta. Qualsevol altre lloc seria massa arriscat per a ells —sentencià Harley.
Ioannes observà l’holograma amb ulls freds i calculadors. Va inclinar el cap i parlà amb un to carregat de determinació.
—Un bon lloc per a una emboscada. Si volen transmetre, els esperarem amb el foc preparat. Zarathus, troba un punt de tirador. Ketch, prepara els dispositius explosius per cobrir la retirada si cal. Nosaltres no fracassarem.
Dannius rigué amb una barreja d’emoció i sarcasme.
—Sempre és agradable rebre instruccions tan motivadores.
—Si no vols motivació, sempre puc oferir-te penitència, Ketch —respongué Ioannes amb un tó sever al rostre.
—No serà necessari, líder —replicà Dannius amb les mans enlaire.
Harley es va girar de sobte, les seves runes brillant amb una intensitat renovada.
—Un avís, Genets. Això no és només una missió, és un moment decisiu. El coneixement dels T'au pot canviar l’equilibri del conflicte. Però hi ha alguna cosa més a la Fractura Roja. Puc sentir-ho. Una ombra... una presència. Estigueu preparats per a l’inimaginable.
El silenci va caure sobre la sala. Ioannes, després d’un moment, va agafar el seu casc, el va col·locar sobre el cap i va mirar Harley.
—No importa què hi hagi. El nostre deure és clar. Però, Harley, digues-me una cosa: creus que tota aquesta feina pot ser destruïda pel zel de l’Inquisidor Eymerich?
Harley es quedà en silenci per un instant, les runes al seu voltant gairebé apagant-se. Finalment, respongué amb un to baix i misteriós:
—No és una possibilitat. És una certesa. L’única pregunta és si estarem preparats per actuar quan arribi el moment.
Ioannes assentí, les seves paraules impregnades d’un fatalisme tranquil.
—Llavors només ens queda complir la missió. Que la resta sigui un problema per a un altre dia.
Amb això, els Genets Fantasma es prepararen per marxar cap a la seva emboscada. La Fractura Roja els esperava, amb totes les seves promeses de sang, foc i secrets per descobrir.
Els misteris de l’Esfera
La sala de comandament del bastió Farsight estava sumida en un silenci tens. Les pantalles hologràfiques mostraven dades i imatges del combat recent entre els Carnissers de Pech i les forces del Caos. El Negociamorts Pechallai Pok avançava amb pas ferm acompanyat pel pistoler Gunstkors Dou i el sangfreda Bloork Pech’rna, mentre Shas’el Vior’la’Tash’ar, el comandant del sector, els esperava amb els braços creuats darrere l’esquena.
—Negociamorts Pok —digué Tash’ar, amb un to sever—. He rebut informes del vostre enfrontament amb les abominacions caòtiques. Quines novetats porteu?
Pok es quadrà davant el comandant, la seva presència solemne però ferma.
—Shas’el, durant la batalla vam aconseguir infiltrar-nos a les línies enemigues i sabotejar la seva font d'energia per que l'atac principal pogués obtenir fragments d’informació sobre l’anomenada Esfera d’Anoshen. Les dades són críptiques, però deixen clar que estem tractant amb un artefacte d’un poder immens.
Tash’ar arrufà les celles.
—Quin tipus de poder?
Bloork Pech’rna activà un projector hologràfic. Figures abstractes i patrons energètics van començar a dansar en l’aire, representant dades tècniques i imatges recuperades.
—Shas’el —intervingué Pech’rna, amb el seu to de veu pausat—, l’Esfera sembla ser capaç d’alterar la realitat de diverses maneres. Les dades indiquen que pot manipular camps d’energia, generar ones destructives i fins i tot interferir amb els processos mentals dels éssers vius.
—Una arma? —preguntà Tash’ar, amb una mescla d’interès i preocupació.
Pok negà amb el cap.
—No exactament. És un dispositiu calibrable. El que pot fer depèn de qui el controla i de com s’ajusti. Els registres enemics no especificaven com funciona exactament, però van deixar clar que és summament poderós.... i perillós.
Gunstkors Dou, que havia estat escoltant en silenci, es recolzà contra una paret i deixà anar un sospir.
—Amb tot el respecte, Shas’el, el que és realment perillós és que altres el tinguin. No sabem si el podem fer servir, però sí sabem que qualsevol que ho intenti pot posar-nos a tots en risc.
Tash’ar observà Dou durant uns instants abans de respondre.
—Aquestes dades són valuoses, però també preocupants. Creieu que és viable recuperar l’Esfera?
Pok intervingué de nou, amb la seva serenitat característica.
—No és només qüestió de viabilitat, Shas’el. És qüestió de necessitat. Si deixem que caigui en mans equivocades, no només perdem una oportunitat estratègica, sinó que posem en perill tota la regió.
Tash’ar es passà una mà pel mentó, pensatiu.
—I si és una amenaça per a nosaltres? Si el seu ús trenca el nostre equilibri, fins i tot dins el nostre enclavament?
Els Kroot es van mirar entre ells. Finalment, fou Bloork qui respongué.
—L’Esfera és un risc, però també una oportunitat. A les dades esmenten que pot alterar influències externes... incloent-hi aquelles que poden coaccionar-nos.
Hi hagué un silenci carregat d’implicacions. Tash’ar fixà la seva mirada en el Negociamorts, intentant entendre fins on arribava el seu pensament.
—Esteu suggerint que això podria... alliberar-nos?
Pok no va respondre directament.
—El que suggereixo és que si hi ha una oportunitat d’entendre i utilitzar l’Esfera, no l’hem de desaprofitar.
El comandant Tash’ar assentí, però el seu rostre reflectia una lluita interna.
—Heu fet una feina excel·lent, Carnissers. Les vostres accions han garantit que tinguem una possibilitat d’entendre aquesta amenaça. Continuarem estudiant les dades i decidirem el proper moviment.
Els Kroot van inclinar el cap en senyal de respecte i es van retirar. Quan van ser fora de la sala, Dou trencà el silenci.
—És clar que no ens ho explicaran tot, Negociamorts.
—No ho han de fer —respongué Pok amb una veu serena—. Ens han donat la informació suficient per saber que hem de mantenir els nostres ulls oberts i les nostres forces preparades.
Bloork Pech’rna es girà, mirant enrere cap a la porta tancada de la sala de comandament.
—Però, si l’Esfera pot realment trencar influències externes però també es pot invertir... què impedirà que ho utilitzin contra nosaltres?
Els tres Kroot van continuar caminant, sense respondre. Les seves passes ressonaven pels corredors metàl·lics mentre les implicacions del que havien descobert flotaven a l’aire, més pesades que qualsevol paraula.
El Pes de l'Eternitat
La sala de comandament de la base sepulcre d’Horemheb era un lloc de quietud eterna, il·luminat per un resplendor verdós que sorgia dels panells d’energia i els jeroglífics lluminosos que decoraven les parets. Horemheb, Faeron dels Exiliats de Yth, estava assegut en el seu tron de comandament, observant amb atenció els informes hologràfics que dansaven davant seu. A cada moviment semblava, si no fos impossible, que una sensació creixent d’inquietud l’envaïa.
Els seus subordinats més fidels estaven presents: Chroghor, l’aprentecnòleg, ajustava meticulosament el seu bastó de diagnòstic, mentre els seus ulls analitzaven silenciosament un flux constant de dades. A un costat hi havia Orithekh, l’Omnicida, amb la seva presència intimidant i les armes preparades. Finalment, Icouxir, el Despotek, es mantenia immòbil, els seus ulls brillants fixats en Horemheb, esperant les seves ordres.
El silenci va ser trencat per la veu greu de Horemheb.
—L'Esfera està compromesa.
Chroghor es va inclinar lleugerament cap endavant, el seu to respectuós però ferm.
—Faeron, com podem estar segurs? Les dades poden ser enganyoses.
Horemheb va fixar la seva mirada freda i penetrant en l’aprentecnòleg.
—Els informes són irrefutables, Chroghor. Els moviments de tropes i els atacs coordinats no són coincidències. Tot apunta a un únic objectiu: l’Esfera.
Orithekh va emetre una rialla baixa i amarga.
—Aquestes races inferiors són com insectes al voltant d’un foc. Però fins i tot els insectes poden causar estralls si no es controlen.
Icouxir va parlar amb la seva veu profundament distorsionada, carregada d’autoritat.
—Faeron, si realment estan interferint amb l’Esfera, és només qüestió de temps abans que causin un desastre. No entenen el que tenen davant.
Horemheb va assentir, el seu to adquirint una gravetat més intensa.
—No, no ho entenen. Per a ells, és només una arma, un artefacte per al seu benefici immediat. Però nosaltres sabem què és realment. L’Esfera no és només una peça de tecnologia; és un reflex del nostre domini, una prova del nostre llegat. Si la manipulen sense control, arrasaran tot aquest sector de la galàxia i només serà el començament.
Chroghor va parlar de nou, la seva veu mecànica no podia expressar la preocupació de les seves paraules.
—I la derrota davant els Genets Fantasma? Sense els mecanismes que no vam recuperar, no podem garantir la integritat de l’Esfera.
Horemheb es va recolzar en el tron, el pes del fracàs evident en la seva postura.
—És un error que no ens podem permetre repetir. Però no ens lamentarem més. Hem d’actuar.
En aquell moment, un jeroglífic verd brillant va parpellejar al panell principal. Chroghor va examinar les dades amb celeritat.
—Faeron, hi ha un informe prioritari. Uns mecanismes per estabilitzar l’Esfera saquejats pels humans han estat localitzats. Es troben al Sector Monitorum.
Orithekh va alçar el cap amb una brillantor de determinació en els seus ulls.
—Doncs marxem ara mateix.
Abans que Horemheb pogués respondre, un segon jeroglífic va començar a brillar. Icouxir va llegir el missatge en veu alta.
—Incursió imminent dels Legionaris del Caos al Sector Monitorum.
Un silenci tens va seguir la notícia, fins que Horemheb es va aixecar, imponent i decidit.
—Això ens dóna l’avantatge que necessitem. Mentre els Legionaris creen el caos al Sector Monitorum, nosaltres atacarem amb precisió. Recuperarem el que és nostre.
Icouxir va inclinar el cap amb respecte.
—Comandes, Faeron?
—Prepareu les tropes. Ens dirigirem al Sector Monitorum immediatament. No fallarem.
Els Exiliats de Yth es van retirar per complir les ordres, deixant Horemheb sol a la sala de comandament. Va mirar l’holograma de l’Esfera projectat davant seu.
—El nostre llegat no serà destruït per mans ignorants —va murmurar amb una determinació gèlida.
Amb això, es va dirigir cap als barracons, disposat a liderar els seus guerrers en una altra batalla per preservar l’ordre i la glòria dels Necrontyr. El destí de Diògenes V i potser de la galàxia depenia del seu èxit.
La Lleialtat dels Segadors
A l’interior de la nau d’assalt Tomahawk, la foscor només era trencada per la llum vermella intermitent dels panells de control. El brunzit constant dels motors omplia l’aire, però dins de la cabina regnava un silenci tens. Hug, el sergent dels Segadors de la 0-Zona, observava amb expressió greu el mapa hologràfic del Complex Manufactorum V-12 projectat davant seu.
Darrere d'ell, els membres de l'Esquadra Kesse ajustaven les seves armadures i armament, preparant-se per al que estava a punt de venir. La missió era clara: recuperar un grup d'enginyers purgats del Complex Volk-1s abans que la situació es deteriorés encara més. Però les preocupacions que pesaven sobre ells anaven més enllà de la missió immediata.
—No us preocupa? —va preguntar Quer, el més jove de l’esquadra, mentre ajustava els servomotors del seu bolter pesat—. Les nostres glàndules progenoides... cada dia que passa, sembla que en tenim menys control.
Hug va aixecar la mirada cap a Quer, els seus ulls freds però plens de determinació.
—És clar que em preocupa —va respondre, amb un to ferm però no mancat d’humanitat—. La pèrdua de control no és només un risc per a nosaltres, sinó també per a la missió. Però no oblideu això: malgrat tot, continuem complint el nostre deure.
Pilossus, el veterà més antic de l’escamot, va intervenir amb una veu dura com l’acer.
—Però només complim el deure perquè ens hi obliguen. Si no fos per la coacció de la Inquisició, seria diferent.
Hug va girar-se cap a ell, sostenint-li la mirada amb serenitat.
—No us equivoqueu, Pilossus. Sí, la nostra relació amb la Inquisició es basa en la coacció, però això no canvia el fet que lluitem per l'Emperador. Col·laboraríem igualment, amb o sense les seves amenaces. El problema és que ells no confien en nosaltres.
L'escamot va callar un moment, reflexionant sobre les paraules del seu sergent. Finalment, Hug va afegir amb un to més suau:
—El que lamento és que una missió com aquesta, que hauria de basar-se en la fe i la lleialtat, estigui tacada per la desconfiança. Però som lleials, i això és el que importa.
Un so agut va interrompre el moment. El comunicador del pilot es va activar, transmetent un missatge urgent.
—Sergent Hug, hem rebut una actualització d’última hora. Els sensors han detectat una incursió kroot al Complex Manufactorum V-12.
Hug es va redreçar immediatament, la seva veu adquirint un to d’urgència.
—Kroots? Al Complex?
—Sí, sergent. Sembla que han establert una avançada dins del perímetre. Podrien estar buscant el mateix objectiu que nosaltres.
Hug va estrènyer la mandíbula i va girar-se cap als seus homes.
—Escolteu, Segadors. Els kroots són hereus del caos i no tenen cabuda en aquest món. Si estan aquí, és perquè saben que els enginyers són valuosos. No podem deixar que se n'apoderin.
Es va dirigir al pilot, la seva veu ferma.
—Accelera al màxim. Hem d’arribar abans que ells consolidin la seva posició.
—Entesos, sergent. Prepara’t per a una inserció ràpida.
Després, Hug va mirar cap a l’Esquadra Kesse, que ja ajustava armes i armadures.
—Esquadra Kesse, prepareu-vos. Això serà ràpid i brut. Quan toquem terra, vull una formació ajustada i sense fissures. Quer, cobreix el flanc dret amb el bolter pesat. Pilossus, lidera l’equip d’infiltració. Recordeu: la nostra prioritat és l’extracció dels enginyers. Però si els kroots s’interposen en el camí, no dubteu.
Els membres de l’esquadra van assentir amb determinació, els seus rostres quadrats il·luminats per la llum vermella de la nau.
—Entesos, sergent. Els enginyers són nostres.
Hug es va col·locar el casc, connectant-se a la xarxa de comunicació de l’escamot. Amb un últim cop d’ull al mapa hologràfic, va afegir:
—Per l’Emperador i pel nostre honor.
—Per l’Emperador! —van respondre tots a l’uníson.
La Tomahawk va accelerar, preparant-se per al descens. A mesura que s’acostaven al Complex Manufactorum V-12, Hug no podia evitar sentir una barreja d’orgull i lament. La seva lleialtat a l'Emperador era inqüestionable, però la desconfiança de la Inquisició pesava com una càrrega constant.
Encara així, sabia que els Segadors complirien la seva missió. Perquè al cap i a la fi, eren lleials. Malgrat tot.
El Judici dels Portae Averni
El so rítmic dels peus metàl·lics ressonava pels passadissos del búnquer sepulcral, profundament enclavat a les profunditats de Nometern. Els jeroglífics lluminosos brillaven intermitents al llarg de les parets, projectant ombres dansants sobre les figures que avançaven amb pas decidit.
Abraxas, el cronomant, liderava el grup. La seva silueta imposant estava envoltada per una aura d’energia temporal vibrant. Al seu darrere caminaven Necrobacter, l’Omnicida, amb el seu rifle, i Pupil, l’aprentecòleg, amb els seus aparells i instruments tècnics a punt.
—El nostre despertar es veu amenaçat —digué Abraxas amb una veu freda i reverberant—. Els humans, amb la seva insuportable ignorància, han instal·lat un dispositiu de disrupció que interfereix amb les tombes de reanimació. Si no ho solucionem, no podrem reforçar el nostre comando.
El càstig de la dissonància
La sala central de la nau del capítol dels Bastards de l'Emperador, un vast recinte metàl·lic que semblava més una catedral corrompuda que un lloc de comandament, estava plena de sons discordants. Els crits d’ànimes torturades es mesclaven amb les notes grotesques que el Sergent Obscurus arrancava del seu orgue. L’instrument no era com qualsevol altre; les seves tecles semblaven vives, fetes de carn i metall, connectades a les vides dels presoners que eren torturats a cada acord. L’aire estava saturat d’un perfum dolç però nauseabund, que embriagava els sentits fins al deliri.
Ulgruk, un dels elegits dels Bastards de l'Emperador, i líder del comando El plaer de Fulgrim, avançà lentament cap al centre de la sala. L’armadura de color daurat esmorteït reflectia les flames ballarines de les torxes. Els seus passos feien ressò, però es perdien entre la cacofonia d’agonia i música.
—Parla —va ordenar Obscurus, sense apartar la mirada de l’orgue. Els seus dits, coberts de guants delicadament decorats amb runes corruptes, prement les tecles amb una precisió sobrenatural. Els crits augmentaren en intensitat.
—Mestre... —va començar Ulgruk amb la veu baixa i reverencial—. He fallat. Els Kroot van assaltar la base, i amb la seva distracció, els miserables T’au de Farsight han aconseguit recuperar informació crítica sobre l’Esfera d’Anoshen.
La música cessà sobtadament, i el silenci que quedà a la sala era encara més opressiu que el so anterior. Obscurus es girà lentament, els seus ulls brillaven amb una llum violeta amenaçadora sota la màscara deformada que cobria part del seu rostre.
—Fracàs... —xiuxiuejà, i el mot semblava reverberar per tota la sala—. Has permès que uns simples xarlatans tecnològics esquivin les nostres xarxes i s’enduguin un fragment del meu somni.
—No hi havia manera de preveure... —començà Ulgruk, però el seu mestre l’interrompé amb un moviment brusc de la mà.
—Silenci! —va rugir Obscurus. Amb un gest, va prémer una tecla del seu orgue, i un dels presoners a la sala esclatà en un crit desesperat. La seva carn tremolava com si ressonés amb la música. Obscurus va continuar amb una veu més baixa però plena de menyspreu—. Sempre hi ha una manera, Ulgruk. La perfecció no admet excuses, només resultats.
Ulgruk abaixà el cap, però el silenci era insuportable. Després d’un instant, Obscurus es relaxà, recolzant-se contra l’orgue.
—Encara no t’he condemnat, Ulgruk. Les meves visions m’han mostrat un camí per redimir-te. —La seva veu adquirí un to més melòdic, gairebé hipnòtic—. Els patètics humans del Sector Monitorum estan preparant l’enviament d’armes experimentals i material tecnològic cap a Mart. Aquestes eines són crucials per als nostres plans.
—Mestre, faré el que calgui. La meva vida és vostra —respongué Ulgruk amb determinació renovada.
Obscurus es desplaçà fins al seu seguidor. Va col·locar una mà damunt l’espatlla d’Ulgruk, però el toc, lluny de ser reconfortant, fou com una descàrrega de dolor que li travessà l’armadura.
—Per descomptat que ho és i per descomptat que ho faràs. Portaràs la teva escuadra a interceptar aquest enviament. Utilitza tot el que tinguis, però no acceptaré res menys que la victòria. Si fracasses de nou... —Obscurus s’inclinà, i el seu to esdevingué un xiuxiueig pertorbador—, faré de tu la meva pròxima composició.
—No fallaré, mestre —afirmà Ulgruk, amb el cos tremolant pel dolor i la por.
Obscurus somrigué, un somriure ple d'èxtasi i perversió. Va prémer una altra tecla de l’orgue, fent ressonar un crit dissonant que semblava reafirmar el seu poder absolut.
—Veurem si les flames de la redempció poden purificar la teva incompetència. Ara marxa.
La Bogeria de Lord Khai
L’interior de la fortalesa dels Sempre Alçats ressonava amb crits d’agonia i rialles descontrolades. Els murs, decorats amb símbols grotescos i runes caòtiques, semblaven vibrar amb una energia viva. A la sala central, Lord Khai, vestit amb el seu imponent uniforme, adornat amb cranis i runes fosques, contemplava una taula plena de fragments de dades i hologrames robats del Batalló 104.
A la seva esquerra, l’Apòstol Fals Magnar murmurava pregàries als Déus del Caos, mentre escampava pols de diogenita sobre els T’au capturats que es retorcien al terra, atrapats en un malson de deliris induïts. A la dreta, Jarek, el seu estratega i assessor, revisava les dades amb una precisió malaltissa, els ulls injectats de sang brillaven amb una llum de bogeria.
Lord Khai esclafí a riure mentre es recolzava en el seu tron.
—Ah, Magnar, pots sentir-ho? —digué amb una veu carregada d'èxtasi—. Les seves ments es trenquen i els seus crits esdevenen simfonies per als Déus del Caos!
Magnar aixecà el cap, amb els ulls en blanc mentre resava.
—Els déus ens beneeixen amb visions, milord. Ens mostren fragments del que vindrà. Però aquest coneixement… és massa vast fins i tot per a nosaltres.
Khai llançà un holograma a terra amb ràbia, el seu humor canviant en un instant.
—Vast? No, Magnar. Aquest coneixement és poder! Els T’au, aquests heretges sense fe, custodiaven aquesta informació com si fos la clau del seu Bé Suprem. Però ara és nostra! I els Déus ens han conduït fins aquí perquè desxifrem el que ens han lliurat!
Jarek, amb un to vacil·lant, intervingué.
—Milord, aquests fragments esmenten… una esfera. Però els termes són confusos. La tecnologia és més avançada del que esperàvem. Podria… podria ser una trampa?
Khai girà el cap bruscament, els seus ulls encesos amb una fúria que aviat es convertí en una rialla delirant.
—Una trampa? Oh, Jarek, quina ingenuïtat. Els Déus no permetrien que caiguéssim en un parany tan patètic. Les visions són clares. Aquesta esfera… conté el poder per alliberar-nos de tota limitació mortal!
Magnar tornà a murmurar, aquesta vegada amb una veu més suau.
—Milord, sento que hi ha una presència… una força que guia les nostres accions. Però no és com cap altre senyal que he rebut abans. És… pur desig, pura eufòria.
Khai es posà dret, la seva figura imponent eclipsant els presents.
—És clar que ho és! Els Déus del Caos s’han manifestat a través d’aquesta força! És un regal, Magnar, una benedicció que no podem ignorar.
De sobte, una de les criatures torturades al terra començà a riure frenèticament, amb la veu distorsionada per les drogues i els implants de diogenita.
—La veu… la veu canta… —xiuxiuejà entre rialles histèriques—. L’esfera… vol ser alliberada…
Els ulls de Khai brillaren amb intensitat. Caminà lentament cap al T’au, posant-li una mà a l’espatlla amb una suavitat cruel.
—Veus? Fins i tot aquestes criatures febles poden sentir-ho. La veu ens guia cap a la veritat.
Jarek dubtà un instant abans de parlar.
—Milord, i si aquesta veu… no pertany als Déus? I si… és una altra cosa?
Khai esclafí a riure de nou, aquesta vegada amb un to gairebé paternal.
—Oh, Jarek, sempre tan desconfiat. Però no importa. Sigui qui sigui o què sigui aquesta veu, ens porta cap al poder. Això és tot el que necessitem saber.
Magnar es posà dret, els seus ulls ara fixats en Khai amb una devoció renovada.
—L’esfera… —murmurà—. Si aquest dispositiu conté tal poder, és el nostre deure aconseguir-lo per als Déus del Caos.
Khai assentí amb un somriure cruel.
—Exacte, Magnar. Continuem llegint aquestes dades. Desxifrarem el que ens cal saber i alliberarem aquest poder per als Déus. I aquells que s’atreveixin a interposar-se en el nostre camí… esdevindran part de la simfonia.
El so de les rialles i els crits continuà omplint la sala mentre els Sempre Alçats es lliuraven completament a la bogeria induïda per l'entitat que els influenciava. Estarien temps per desencriptar tota la informació, però tot aquell temps estarien gaudint d'extrem plaer.
La Reflexió d’Elsy’eir
El campament temporal del batalló 104 de rastrejadors Mont'ka estava immers en un silenci tens, trencat només pel zumbit dels drons de vigilància que patrullaven les rodalies. La derrota era palpable, un sentiment que pesava sobre tots els membres de la unitat després de l’assalt inesperat dels Sempre Ungits.
Al centre del campament, Elsy’eir, el Shas’ui, observava els informes tàctics amb un rostre serè, però amb els ulls plens de determinació. A la seva dreta, Por’Vre, el franctirador veterà, ajustava la mira del seu rifle d’alta precisió, mentre que Al’vax, un dels rastrejadors més experimentats, descansava amb els braços creuats, el seu rostre marcat per cicatrius de combats passats.
—Hem subestimat els Sempre Ungits —admeté Elsy’eir, amb un to seriós però calmat. Els seus ulls es fixaren en els dels seus camarades—. No només han destrossat les nostres defenses, sinó que també ens han robat informació crítica sobre l’Esfera d’Anoshen.
Al’vax, amb una veu greu i carregada de ressentiment, respongué:
—Aquests monstres van atacar amb una ferocitat que mai havia vist. La seva obsessió amb el dolor i la destrucció és incomprensible. Però no podem deixar que aquesta informació caigui completament a les seves mans.
Por’Vre aixecà la vista del seu rifle i intervingué amb el seu to habitualment mesurat:
—Elsy’eir, les dades que tenim encara són valuoses. Si aconseguim transmetre-les a la nau principal, podríem evitar una catàstrofe. Però, si fracassem, el nostre esforç serà en va.
En aquell moment, un tècnic s’apropà amb una expressió d’inquietud. Amb les mans sostenint un taulell de dades, es dirigí directament a Elsy’eir.
—Shas’ui, hem intentat transmetre el cúmul de dades des de la nostra base, però les interferències causades per l’atac dels Sempre Ungits han fet impossible establir una connexió estable amb la nau principal.
Elsy’eir, mantenint la seva compostura, preguntà amb fermesa:
—Quines opcions tenim?
El tècnic vacil·là per un instant abans de respondre:
—Hem identificat un lloc des d’on podríem realitzar la transmissió. La Fractura Roja. Les seves condicions geogràfiques i la seva proximitat a l’estratosfera el fan ideal per superar les interferències. Però... —es detingué un moment, amb una ombra de preocupació al rostre—. És un camp de batalla devastat, infestat de perills.
Al’vax bufà amb impaciència.
—És clar, sempre ha de ser el lloc més complicat. No hi ha cap altra opció?
El tècnic negà amb el cap.
—Cap altra, Shas’ui.
Elsy’eir es quedà pensatiu per uns instants, pesant les possibilitats. Finalment, mirà als seus camarades i declarà amb determinació:
—Acceptarem el repte. Les nostres vides estan dedicades al Bé Suprem, i aquesta missió és essencial per protegir-lo. Prepararem la unitat per desplaçar-nos a La Fractura Roja. No serà fàcil, però la supervivència d’aquesta informació és la nostra prioritat.
Por’Vre ajustà el seu rifle una última vegada i assentí.
—Des de la meva posició, eliminaré qualsevol amenaça abans que ens detectin.
Al’vax somrigué amb una barreja d’ironia i determinació.
—Almenys no serà avorrit.
Elsy’eir, amb el seu lideratge indiscutible, va començar a donar les ordres per mobilitzar el batalló cap a La Fractura Roja. Sabia que els esperava un desafiament gairebé impossible, però també sabia que el Bé Suprem no tolerava el fracàs