—Ens tocarà treure els necrons de la zona i assegurar els objectius. No vull sorpreses. —va ordenar Rico.
—Quan acabem amb ells, els tornem a enterrar, Sergent? —va somriure Ace amb confiança.
—Només si encara queden prou trossos per enterrar. —va replicar Dizzy mentre carregava el seu rifle de franctirador.
Mentrestant, entre les runes del complex, el Cronomant Abraxas observava el camp de batalla amb els seus òrgans òptics brilliant amb una llum esgrogueïda. L’Aprentecnòleg Pupil es va acostar, transmetent dades en una sèrie de polsos lluminosos.
—Les anàlisis són clares, Senyor. Els humans han ocupat posicions estratègiques. Però no preveuen la nostra reconfiguració tàctica. —va dir Pupil amb la seva veu metàl·lica.
—Una vana arrogància. —va murmurar Abraxas—. No entenen que el temps està del nostre costat. Ens reorganitzarem... i els escombrarem com pols en el vent.
Els necrons van començar el seu avanç, amb una velocitat que els humans no esperaven. En pocs minuts, una de les posicions clau estava sota un intens foc enemic. Els Aquilons van veure com els seus moviments s’alentien, atrapats en una nanomina que dificultava l’avanç.
—Merda! Aquest camp disruptiu ens fa anar com si portéssim plom a les botes! —va exclamar Ace mentre buscava cobertura.
—Dizzy, necessito una ullada clara sobre aquell necró que controla la zona! —va cridar Rico.
Dizzy va buscar un punt d’elevació i va prémer el gallet. Un tret precís va impactar en un necró omnicida, incapacitant-lo momentàniament.
—L’he fet caure, però segueix movent-se! —va dir amb frustració.
—Clar que segueix movent-se, perquè aquests cabrons no moren mai! —va replicar Ace, llençant una granada per mantenir-los a ratlla.
Mentrestant, en la línia necrona, Pupil va rebre dades de l’agent abatut i es va girar cap a Abraxas.
—Senyor, la unitat omnicida ha estat neutralitzada temporalment, però s’ha reactivat. Hem de redistribuir forces per assegurar l’objectiu central.
Abraxas va fer una pausa, els seus circuits calculant les probabilitats de victòria.
—Deixem-los creure que tenen el control. Quan sigui el moment, ens hi abocarem amb tot el nostre poder.
A l’altre costat del camp, els Tempestus havien aconseguit assegurar un altre punt objectiu sense oposició. Rico va ajustar el seu comunicador.
—Teniu una línia clara per reforçar el centre? —va preguntar a Dizzy.
—Puc cobrir el nostre noi, però si aquests ferros vells canvien de tàctica, no sé si li servirà de gaire. —va respondre ella.
Els necrons, seguint la previsió d’Abraxas, es van reconfigurar i van llançar una ofensiva final sobre el punt central. Tot i la tenacitat dels Aquilons, els guardians necrons van utilitzar la seva habilitat per controlar l’àrea i desallotjar els humans, tot i patir pèrdues.
—Sergent, els necrons han pres el centre! —va avisar Dizzy.
—Ja és massa tard per ells. La partida s’ha acabat. —va dir Rico amb una satisfacció continguda.
Els Tempestus Aquilons havien aconseguit la victòria per poc, però a un preu alt. Sis dels seus estaven incapacitats, però havien fet caure dos necrons abans de retirar-se.
Mentre les forces es replegaven, Abraxas va girar-se cap a Pupil.
—Hem après d’aquesta derrota. Els humans creuen que avui han guanyat, però en realitat només han retardat l’inevitable. —els seus òrgans òptics van brillar amb una fosca promesa—. La propera vegada, no tindran escapatòria.