Obscurus tocava el seu Orgue de les lamentacions a seva cambra personal a bord de L’Harmonia del Caos, el seu gran creuer de guerra. Envoltat pel so d’una melodia lleument dissonant, creada a partir dels crits filtrats dels seus capturats, que ell mateix havia creat per afinar la seva ment en moments de concentració.. La seva ment estava concentrada en la informació que van obtenir del Datatemple necró. A la lluna de Diògenes V es trobava l'Esfera d'Anoshen, un artefacte de poder inimaginable, capaç de manipular la disformitat mateixa. Obscurus imaginava l'Esfera d'Anoshen amb una mescla de fascinació i reverència. Obscurus sabia que no era un objecte qualsevol.
"Una creació tan perfectament desequilibrada només pot ser obra d'un geni o d'una divinitat." Va pensar, mentre els seus dits es movien amb perfecta precisió sobre el teclat. El concepte de l'Esfera era d'una bellesa cruel: una energia imperceptible que semblava repel·lir la disformitat del seu entorn immediat. Però alhora, aquesta energia també semblava atraure alguna cosa més profunda, com si fos capaç de manipular el flux caòtic de la disformitat mateixa.
Obscurus va riure per sota el nas. "Un imant per a la disformitat... amb dos pols. És clar. Allò que repel·leix també pot atreure." La idea va començar a prendre forma a la seva ment, com una simfonia que s’estructura en silenci abans de la seva primera nota. Si l’Esfera d’Anoshen era realment capaç de manipular la disformitat d’aquesta manera, podria convertir-se en l’eina definitiva per al Caos. Si aconseguia desxifrar els secrets de l'artefacte, podria atreure la disformitat on desitgés. "Un nou Ull del Terror... aquí mateix, a Diògenes V, o millor encara, a prop de Terra! I expandir l'abast de la corrupció de Slaanesh molt més enllà de la Cicatrix Maledictum."
"Abaddon, pobre criatura sense visió..." Va murmurar, mentre els seus dits acariciaven les tecles de les notes greus del seu teclat. "Es pensa el més gran per haver creat aquesta esquerda al firmament, però no sap què és la subtilesa, la precisió. Ell només sap destruir. Jo... jo puc crear." La idea d’igualar o fins i tot superar el Senyor de la Guerra del Caos era intoxicant. La imaginació d'Obscurus va començar a volar: Slaanesh el recompensaria amb poders incomparables, potser el convertiria en el nou campió suprem del Déu del Plaer, elevant-lo per sobre de tots els altres. "Jo seré el veritable agent del canvi. Abaddon només és un instrument brut i bàsic, sense l'elegància ni la subtilesa d'un mestre com jo. I si l’èxit d’Abaddon va ser trencar la galàxia, el meu serà teixir-la de nou amb fils de disformitat i plaer." Va cantar al ritme de la música, la seva veu era una barreja d'èxtasi i determinació.
Però calia actuar amb discreció. No era estúpid; sabia que Khorne, Nurgle i Tzeentch mai permetrien un moviment tan atrevit sense intentar intervenir. I, per descomptat, no podia permetre que cap rival dins del Caos s’assabentés de la seva descoberta abans que ell controlés completament l’artefacte.
Va aixecar-se, ajustant els altaveus orgànics de la seva cambra amb una ordre psiònica, que emetien un lleuger brunzit harmoniós. "Els altres Déus no ho sospitaran si continuo la meva recerca amb la subtilesa d’un director d’orquestra. La meva sinfonia serà perfecta. No hi haurà errors. I si hi ha dissonàncies..." La melodia es va endurir, deixant escapar un lleu somriure de crueltat. "...corregiré els desafinats. Amb fermesa."
Però hi havia una nota desafinada que li resultava particularment irritant: els Sempre Ungits. Aquells servidors desordenats del Caos, tan primitius en la seva devoció, semblaven incapaços d'entendre la bellesa de la subtilesa i l’art que ell venerava. Eren bèsties descontrolades, esclaus dels seus instints més bàsics. "Torpes criatures..." Va dir amb menyspreu. "Adoren els Déus amb la mateixa gràcia que un nen colpeja un tambor sense ritme."
El seu únic temor era que aquells insensats no es postressin davant d'ell i cridessin l’atenció d'altres Deus sobre l’Esfera abans que ell pogués controlar-la completament. Però Obscurus sabia com tractar amb ells. "Si es desvien, els corregiré. Si provoquen problemes... bé, fins i tot les dissonàncies poden servir per a alguna cosa, encara que sigui per emfatitzar la perfecció de la resta."
Amb una última pensament cap a l’Esfera d’Anoshen, Obscurus va decidir que havia arribat el moment de començar els preparatius. Els seus experiments amb prisioners i la tecnologia robada li podrien donar pistes sobre com podria manipular l’artefacte, només li faltaven coneixements que sospitava que podien tenir els Sempre Alçats. La seva ment bullia amb plans intricats i possibilitats infinites.
"La disformitat ballarà al meu ritme." Va tatarejar, amb una veu que semblava fondre l’èxtasi i la determinació i és va elevar amb el final gloriós de la seva obra musical: "Seré el compositor de la destrucció de la realitat mateixa... i l'univers no oblidarà mai el nom d’Obscurus! "